El català al pati
Què aporta l’estudi de la Plataforma al coneixement existent? La resposta és: no gaire
La publicació d’un estudi de la Plataforma per la Llengua, segons el qual només el 14,6% de les converses al pati de les escoles i els instituts de zones urbanes de Catalunya són en català, ha generat cert enrenou, i potser resulta oportú dedicar al cas una reflexió una mica detinguda.
Per començar cal recordar que la Plataforma per la Llengua no és una entitat acadèmica o científica neutral, sinó un grup d’interès que –com és natural– imprimeix el seu biaix en tot allò que emprèn, incloent-hi els seus estudis sociolingüístics. Encara que la Plataforma es presenti a si mateixa com l’ONG del català, la veritat és hi ha poques entitats a Catalunya que estiguin tan governamentalitzades com aquesta. Només en el trienni 2016-2018 la Plataforma va rebre una subvenció d’1.860.000 euros de la Generalitat “exclosa de concurrència pública”. Un detall revelador és que la seu social de la Plataforma és al carrer de Sant Honorat, a tocar del Departament de Presidència de la Generalitat.
Amb aquestes credencials, la Plataforma per la Llengua va optar per infiltrar-se sense cap permís explícit en instal·lacions del seu màxim patró per calibrar l’ús del català al pati mitjançant una “activitat”. L’estudi ho diu sense embuts: “Els centres educatius no han estat informats de tota la realitat de l’activitat”. I encara té la gosadia d’afegir que “en aquest informe no revelarem ni el contingut de l’activitat ni els centres que hi han participat”. Si aquest estudi fos un treball de final de grau –per no parlar d’una tesi doctoral– amb aquestes dues afirmacions n’hi hauria prou per descartar-lo com a treball científicament vàlid. Però fins i tot suposant que violentar la mínima etiqueta científica es considerés perdonable, l’execució de l’estudi presenta aspectes força dubtosos. D’una banda, només es van seleccionar 15 alumnes de cada centre educatiu i no es van tenir en compte variables rellevants com la llengua habitual. D’altra banda, en realitat no es va mesurar el seu ús oral espontani, sinó el seu acompliment en una “activitat” que es desenvolupava en grups de tres “en un racó discret del pati” sota la direcció d’un professor i la mirada atenta d’un observador que fingia que només parlava anglès.
Admetent tots aquests hàndicaps, encara és possible preguntar-se què aporta l’estudi de la Plataforma al coneixement existent. La resposta és: no gaire. En la seva tesi doctoral del 1996 el reputat sociolingüista Xavier Vila ja va descobrir que la immersió lingüística no aconsegueix modificar els patrons d’ús lingüístic vigents fora de les aules, i més concretament el que ell anomena “norma de subordinació catalana”, segons la qual el català es reserva per a l’ús entre catalanoparlants (o bilingües familiars) mentre que el castellà és la llengua que utilitzen els castellanoparlants entre ells i la que predomina en les interaccions intergrupals.
Com es pot revertir aquesta norma, que sí que és perjudicial per al futur del català? Més de 20 anys després de la tesi de Vila ja sabem que la resposta no és “amb més immersió”. En la literatura científica hi ha indicis dels efectes contraproduents de la immersió. L’estreta vinculació del català amb l’escola l’ha privat de poder transgressor i l’ha allunyat del món que construeixen els joves castellanoparlants quan abandonen el sistema educatiu. En una altra tesi doctoral cèlebre –la de Joan Pujolar– hi ha moltes pistes d’aquest fenomen.
Pocs dies després de la publicació de l’estudi, la Plataforma es va afanyar a llançar una campanya de donatius “per ajudar a promocionar el català als patis de les escoles i els instituts”. L’oportunisme és vergonyós, però a favor de la Plataforma cal assenyalar dues circumstàncies. En primer lloc, reconeix que la hiperpresència del català a les aules “pot causar que els alumnes relacionin el català amb allò més formal i que la llengua de relació entre iguals sigui el castellà” (Pujolar), de manera que “les hores lectives no poden assumir soles la responsabilitat en la qüestió de l’ús social del català entre els alumnes” (Vila). En segon lloc, en cap moment de l’informe la Plataforma vincula la reversió del problema detectat amb la consecució d’un Estat propi ni el monolingüisme oficial a l’estil Koiné. És probable que al si de la Plataforma es tingui molt present el cas d’Andorra, on –com explicava Maria Mazzoli al número 367 de Kataluna Esperantisto– “la imatge més freqüentment associada al castellà entre els andorrans és que es tracta de la llengua del pati, de la socialització en general”.
