Selecciona Edició
Connecta’t

Quan estimàvem McNulty

Ara està de moda no haver vist 'The Wire' i dir que és una cosa de culturetes

Jimmy McNulty amb la seva companya Kima, a la sèrie 'The Wire'
Jimmy McNulty amb la seva companya Kima, a la sèrie 'The Wire'

“Tota la resta és mentida”, vaig escriure a un amic per recomanar-li la sèrie de The Wire. El periodista Enric González ho va explicar millor: si t’interessa Shakespeare t’interessarà The Wire. Shakespeare no sé, però The Wire em va interessar moltíssim. Em va enlluernar i vaig gastar les tardes d’un estiu madrileny per rostir-se i sense aire condicionat al sofà, mirant un capítol i un altre i un altre fent clic a enllaços pirata plens de publicitat porno. Vaig aparcar els meus amics, la meva joventut i la Latina. Rondava el 2009 i The Wire era imbatible.

Ara està de moda no haver-la vist i dir que és una cosa de culturetes. No és veritat. M’he passat la vida recomanant-la. Si algú encara no l’ha vist, us la recomano. No hi ha cap sèrie que m’hagi agradat més. Cap ni una.

The Wire és la guerra d’un grup de policies inadaptats farts de perseguir el petit delinqüent que decideixen anar al darrere d'Avon Barksdale i Stringer Bell, una associació molt lucrativa de narcotraficants que controla els carrers de Baltimore i que ha fet el salt i està penetrant ja en el poder polític. Lluiten contra el sistema. La sèrie es divideix en cinc temporades: la primera és el carrer; la segona (que o és la teva preferida o et quedes una mica penjat) és el port; la tercera, el poder polític; la quarta, l’escola, i la cinquena, els mitjans de comunicació. Tothom rep, també els periodistes.

Tot comença amb Jimmy McNulty, un policia sexi, el típic turmentat. Aquest perfil d’home que als (gairebé) 40 et cansa i prefereixes pagar-li el psicòleg que passar per un altre sopar escoltant com es lamenta, però que als (gairebé) 30 t’encanta. Es baralla amb el cap, es baralla amb els companys, és tossut, busca la veritat, enganya totes les dones, beu més del compte... Ell vol caçar Avon Barksdale, se salta els seus superiors, va a un jutge, el convenç i així comença tot. Crec que vaig posar més de cinc vegades l’escena en què el McNulty borratxo agafa el cotxe, xoca contra un mur i repeteix el recorregut per tornar-se a estampar. Dues vegades la mateixa pedra, el McNulty és així.

Tot i que confesso que m’interessava molt més Stringer Bell. Un armari de paret, de dos per dos, una mica traficant però amb la ferma voluntat de ser un home de negocis. Un dia t’encarregava un assassinat, i l'altre se n’anava a classes de màrqueting amb unes ulleres que s’ajustava per atendre la lliçó com calia. Qui es pot treure del cap l'escena de la presentació de la tercera temporada, quan li abaixa la cremallera del xandall de vellut rosa a la dona del pobre D’Angello, un traficant que no val per a l’ofici. Stringer la consola mentre D’Angello és a la presó, amb l’única intenció que ella no permeti que D’Angello delati la banda.

No he superat ni crec que superi mai l’assassinat de Stringer Bell. Si els lectors esteu patint un espòiler ara mateix, us ho teniu ben merescut. The Wire es va estrenar el 2002, heu tingut temps de sobra. Passa en un edifici buit, ple de coloms. “Vinga, fills de puta!”, crida l’Stringer Bell als seus assassins quan es veu acorralat. I resulta que el maten. Hi ha qui diu que l’actor Idris Elba es va assabentar aquell mateix dia de la mort del seu personatge, i que gairebé mata ell mateix David Simon, el creador de la sèrie, un experiodista que va passar un any enganxat a la unitat d’homicidis de Baltimore i que quedava amb policies a les biblioteques.

Un dia el meu amic Toni García Ramon em va fer la pitjor juguesca que se li pot fer a una fan de les meves característiques: em va convidar a un dinar en petit comitè a Barcelona amb David Simon. Només el podia mirar. “No triomfaràs mai a la vida, ho saps, oi?”, em va dir un altre amic del Toni, molt maco, testimoni de la meva paràlisi davant de Simon. Què deu ser triomfar a la vida?, em pregunto molts cops. Si era resultar-li interessant a Simon, és evident que vaig fracassar. Tot just vam intercanviar un parell de comentaris sobre homicidis a Barcelona i homicidis a Baltimore. “Uau” va ser probablement el més intel·ligent que vaig dir, potser l’única cosa.

Vaig dubtar entre Pryzbylewski, Bubbles i Omar Little i va guanyar l’Omar. És el meu personatge preferit de la sèrie: un atracanarcotraficants gai, negre, amb una cicatriu que li travessa la cara com si fos un pirata. Un anarquista en el món de la droga que es va dedicar a ficar la por al cos de tal manera, amb la seva escopeta i la seva gavardina fins als peus, que només passejar xiulant pels carrers de Baltimore els traficants li llançaven la droga per la finestra perquè l’agafés i toqués el dos. No hauria d’haver mort així.

Un enllaç pirata i un anunci porno

1. Any d’estrena i origen. Es va estrenar el 2002 als Estats Units. Va arribar a Espanya al cap d'uns anys, a través de llapis USB i enllaços pirata a internet amb anuncis porno.

2. Actors protagonistes. McNulty, el seu grup de policies i els carrers de Baltimore.

3. Edat que tenies quan la miraves i amb qui la miraves. 28 anys. Sola amb el meu ordinador.

4. La millor escena que recordes. L’assassinat del narcotraficant Stringer Bell en un edifici abandonat.

5. Quina sèrie mires ara. El Pionero, un documental d’HBO sobre Jesús Gil.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >