La fórmula Fonsi

El porto-riqueny va alternar balades i peces ballables en el seu triomfal concert a Cap Roig

Luis Fonsi al concert de Cap Roig.
Luis Fonsi al concert de Cap Roig.

No va ser fins al final, però va arribar. I probablement arribarà per a tota la vida en tots els concerts que faci, com l'Eva María de Fórmula V o La Barbacoa de Georgie Dann. I és que hi ha cançons tan invasives, tant del repertori dels seus artistes com de l'èter, que resulten senzillament inevitables, igual que posar-se de vint-i-un botons per assistir a un concert a Cap Roig, el Liceu dels texans Armani. Sí, era el Despacito i ell, Luis Fonsi, un artista que gràcies a aquesta cançó va entrar a l'esfera del reggaeton per colonitzar-la fins a l'infinit i més enllà, com deia Buzz Lightyear. I això que ell funciona més aviat com a galant romàntic, un registre que el col·loca en la trajectòria dels clàssics llatins de mirada felina (ja sigui de mixet abandonat o de depredador en acció), eterna diabetis emocional i prioritats clares: família, fans, pàtria i carrera, segons ell mateix va declarar a l'escenari. Va arribar el Despacito i la platea de Cap Roig va ballar descontrolada. Però l'estrella va oferir dues hores de pop i amor que s'estrena en què es va fixar sobretot en les fans i, conseqüentment, en la seva carrera.

Les seves fans es van deixar sentir, tot i que Fonsi va considerar que les que havien assistit soles al concert, poques segons la seva impressió, força més quan va demanar que aixequessin la mà, eren solteres. Alguna tèbia protesta es va elevar sense arribar a l'orella de Fonsi, que sens dubte preferia una platea de parelles estovades per l'amor per així acaronar-les amb baladasses com ¿Quién te dijo eso? o Llegaste tú. Però ni aquest detall podria trencar l'idil·li entre l'artista i un públic que no va necessitar el seu gran hit per entrar en un concert que ell mateix havia definit com una muntanya russa emocional, metàfora que indicava la barreja entre temes ballables i peces per dir-se cosetes a cau d'orella, “tallavenes”, les va definir amb un tremendisme molt llatí.

Luis Fonsi i les bailarias en Cap Roig. ampliar foto
Luis Fonsi i les bailarias en Cap Roig.

Embotit en un escenari on gairebé no hi cabia la seva producció, amb unes imatges inicials d'espermatozoides en pantalla –per cert, formulació prosaicament andrològica de l'amor i la passió–, amb els ballarins, quatre, fent esforços per no trepitjar-se i els músics, cinc, als laterals, Fonsi es va defensar com un entertainer limitat, sense gaire estil movent-se per l'entarimat, amb al·locucions al públic ja gastades el mateix dia que es van inventar i uns canvis raquítics de vestuari que no van arribar als pantalons, negres per combinar amb tot. Per arrodonir el concert no hi van faltar els popurris, un d'acústic i un altre elèctric, fórmula idònia per no prescindir de cap tema. Malgrat tot, en una mostra d'entrega gairebé inconscient, Fonsi va voler que li demanessin cançons, i la primera seguidora que ho va fer en va demanar una que no portava ni en els popurris. Ja només va parlar de l'energia del lloc i de com n'era, de bonic.

I així va transcórrer un concert animat per un públic multigeneracional amb la seva entrega i els llums dels mòbils, crits i unes cares de felicitat que només per contemplar-les ja valen el preu de les entrades. I que consti que no hi va haver tensió tot esperant el Despacito, ja que peces com Calypso o Corazón en la maleta, la seva versió de Gyal you a party animal o les finals Échame la culpa o Aquí estoy yo, per cert protagonitzada per una parella que aparentment s'havia casat a la platea, van mantenir el públic dempeus. La fórmula Fonsi: reggaeton pop sense arestes per apropar-se a la persona estimada i balades perquè no corri l'aire. Infal·lible.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ