_
_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Vandalisme i murals urbans

Centenars i centenars de grafiters ens van deixant la seva firma a qualsevol paret o porta. A vegades té gràcia, però la majoria fa mal

Pablo Salvador Coderch
L'entrada de l'Ateneu Barcelonès, plena de pintades.
L'entrada de l'Ateneu Barcelonès, plena de pintades.joan sánchez

La porta vandalitzada del Palau Savassona, al carrer de la Canuda de Barcelona, demostra el poc cap dels qui hi han fet els gargots. Però la riquesa de l’art de carrer (street art) d’aquesta ciutat es mereix el nostre reconeixement incondicional als seus grans muralistes urbans. N’escullo tres o quatre dels millors, disculpeu el meu biaix o, més ben dit, corregiu-lo: Fer llenya, de Gonzalo Borondo, originari de Valladolid, a Lope de Vega, 109, pintat el 2015, congela la caiguda d’una torre de castellers. Borondo deu fregar els 30 anys, té murals a ciutats de tres continents i la ment d’un creador amb unes mans que incorporen als murs la plasmació pictòrica de les seves idees.

Boa Mistura és un grup d’artistes urbans originat a Madrid i integrat per un arquitecte, un enginyer de camins, un publicista i dos llicenciats en Belles Arts. El seu mural Superació, situat a l’accés de l’hospital maternoinfantil de Vall d’Hebron, pintat el 2017 amb el suport de l’immens MNAC de Pepe Serra, és probablement l’intent més reeixit de portar l’art del carrer als nens malalts d’aquesta ciutat. No us el perdeu.

Eledu, nascut i viscut al barri Xino (avui el Raval) fa 40 anys i llicenciat en Belles Arts, pintor i tatuador, ha creat un animalari literalment fabulós. Podeu veure una mostra de la seva obra (amb Kram) a la Nau Bostik, un espai d’artistes, a la Sagrera. És gratuït. Tot vostre.

Hi ha força més artistes bons amb noms i obres que trobareu a les guies disponibles de street art. Segur que deveu haver vist els peixos que pinta el barceloní Pez. Com que aquest artista exhibeix la seva obra fora dels museus que estimo, aconsegueix arribar al 70% de la població que no els visita mai. No és un mèrit menor.

Però a l’ombra dels grans muralistes urbans, centenars i centenars de grafiters ens van deixant la seva firma (tag) a qualsevol paret o porta, com la del Palau Savassona. Una pràctica amb milers d’anys, ja ho feien els romans. A vegades té gràcia, però la majoria fa mal: de debò que hi ha alguna bona raó perquè La ola, una escultura de Jorge de Oteiza al costat del Macba, sigui plena de grafitis? Després hi ha les pintades polítiques, els indiscernibles "visques..." i "morin...", sovint encavalcats els uns amb els altres.

Els grafiters, predictibles i justiciers, posen el dit a les nafres d’aquesta ciutat, ja que s’acarnissen en els milers de superfícies òbvies, per horroroses, dels carrers de Barcelona

No és fàcil proposar un ordre acceptable per la majoria, però ho puc intentar:

Una primera regla insta a respectar les parets de maçoneria, honesta argamassa antiga de pedres. En van quedant poques, però totes han envellit bé (Antoni Tàpies va ser el primer que ho va veure millor que ningú). La segons mana preservar una paret de pedra o d’obra vista. La tercera prohibeix pintar una porta de fusta, ja que cal ser considerat amb els fusters morts. Finalment, la quarta suplica deixar en pau el mobiliari urbà.

Els grafiters, predictibles i justiciers, posen el dit a les nafres d’aquesta ciutat, ja que s’acarnissen en els milers de superfícies òbvies, per horroroses, dels carrers de Barcelona. Tanta brutícia l'encapçalen les portes i les persianes metàl·liques que assolen les plantes baixes de la ciutat: molt dolent ha de ser l’aerosol per empitjorar-les. Doncs conjurem-nos per pintar-les bé, o per substituir-les en 10 anys per tanques, reixes o persianes perforades. Encara són pitjors els murs de carregós ciment de gairebé qualsevol obra urbana o interurbana. Aquí una bona política és enjardinar-los, amb heures o bardisses. Si els qui manen no estan disposats a vestir de verd viu aquest ciment atroç, deixeu fer als grafiters. I abans de crucificar els amants de l’aerosol, faríem bé de ser mitjanament crítics amb els nostres propis rètols, cartells, anuncis i senyals: no sé si estic més segur que sobren grafiters o que falten grafistes. La meva intuïció és que falten grafiters i grafistes bons de veritat.

Per últim, hi ha la teoria dels vidres trencats: la brutícia atrau els bruts com el vandalisme els vàndals. Cada dia s’ha de netejar, tornar a netejar i continuar-ho fent. Fa mesos que els dignes gestors del Palau Savassona (seu de l’Ateneu Barcelonès, una associació de la qual soc membre) podrien haver netejat les portes. La millor manera de combatre el vandalisme és no donar-li treva, ensenyar als veïns d’aquesta ciutat prodigiosa que les seves velles portes de fusta i les seves modestes parets de maçoneria brillen com l’or. Ho són.

Pablo Coderch és catedràtic de Dret Civil a la Universitat Pompeu Fabra.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_