_
_
_
_
_
el correu del tsar

Amb una sirena a Formentera

Somio cada vegada que em fico a l'aigua que un dia saltarà de les pàgines del llibre per venir a nedar, aquest llarg estiu, amb mi

Jacinto Antón
La meva sirena és preciosa i misteriosa i perillosa i desbordant d'encant i màgia.
La meva sirena és preciosa i misteriosa i perillosa i desbordant d'encant i màgia.

Soc amb una sirena a Formentera. M'agradaria dir que literalment, però és literàriament. No això de ser a Formentera, que sí que hi soc, amb la tovallola i poca cosa més, sinó això de la sirena. La meva sirena és preciosa, com ho han de ser, i misteriosa, i perillosa, i desbordant d'encant i màgia, i té cua de peix i ulls de tempesta. Però està, ai, tancada en un llibre, com un geni a la seva llàntia. És veritat que quan l'obro, aquí a la platja des Migjorn, davant del mar blau inenarrable que acompanya la lectura amb la remor de les ones, la meva sirena emergeix de les pàgines, la seva cabellera rossa, la seva mirada glauca albirant l'oceà. Jo crec que busca algun mariner, però de moment s'ha d'acontentar amb mi.

La meva sirena es diu Amelia –és el nom humà que s'ha donat a ella mateixa perquè el seu, l'original, no està fet per a les nostres orelles– i és la protagonista d'una bonica i commovedora novel·la, molt romàntica, que estic llegint, The Mermaid, de Christina Henry (Titan Books, 2018), autora especialitzada en retellings, revisar narrativament, tornar a explicar, contes de fades i clàssics fantàstics com Alícia al país de les meravelles (Alice, del 2015, considerada una de les millors novel·les del gènere, i Red Queen), Peter Pan (Lost boy, 2017) o La Caputxeta Vermella (The Girl in Red, 2019). L'escriptora té el seu propi enigma: novaiorquesa, nascuda el 1974, en realitat es diu Tina Raffaele i el seu pseudònim és una barreja del seu nom, el del seu marit, Chris, i el del seu fill, Henry.

La veritat, un retelling de la Sireneta no és que fos en principi la meva lectura ideal per a Formentera, on desembarco any rere any amb tants deures que sembla que m'hagin quedat totes les assignatures del batxillerat per al setembre, però em van captivar la imatge de la portada –una sirena com d'Arthur Rackham, encara que amb inquietants ungles llargues (de les mans, esclar), atrapada en una xarxa de pesca–, i sobretot que en la història ella, l'Amelia, cau en poder de P. T. Barnum!, el gran col·leccionista i exhibidor de meravelles, freaks i fakes. La idea de barrejar el conte i la història del fascinant showman, empresari de circ i entabanador (se li atribueix la frase “cada minut neix un idiota”), que va tenir entre les seves atraccions la suposada nodrissa de George Washington i, precisament, la grotesca sirena de Fiji, mig cos de peix i l'altre de mico, és magnífica i funciona molt bé.

La sirena Amelia és una sirena contemporània, com les de la sèrie Siren o les de Pirates del Carib, en marees misterioses (ideades per Tim Powers), és a dir, no és un ésser delicat de llegenda folklòrica sinó una criatura marina salvatge, una espècie semihumana diferent de la nostra. En el seu estadi aquàtic no s'assembla gens a les boniques sirenes típiques d'Andersen o Waterhouse: està completament coberta d'escates (una dada que ja donava Plini el Vell), té urpes, membranes entre els dits i les dents llargues i afilades. Quan es transforma, un procés que la primera vegada li resulta tan dolorós i traumàtic com el del protagonista d'Un home llop americà a Londres, ho fa en una jove prima però amb un rar atractiu subjugant.

L'Amelia, que una vegada es va enamorar bojament d'un pescador de Nova Anglaterra (no tot poden ser prínceps), passa ara les vacances amb mi a Formentera. Ho portem amb discreció. Ella viu la seva aventura a la novel·la i aconsegueix sorprendre el mateix Barnum. I jo somio cada vegada que em fico a l'aigua que un dia saltarà de les pàgines del llibre per venir a nedar, aquest llarg estiu, amb mi.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Jacinto Antón
Redactor de Cultura, colabora con la Cadena Ser y es autor de dos libros que reúnen sus crónicas. Licenciado en Periodismo por la Autónoma de Barcelona y en Interpretación por el Institut del Teatre, trabajó en el Teatre Lliure. Primer Premio Nacional de Periodismo Cultural, protagonizó la serie de documentales de TVE 'El reportero de la historia'.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_