Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Una solució ‘a la portuguesa’

Hi ha formes i maneres que es poden copiar: la paciència (per aconseguir pactes a diverses bandes), la constància (per fer-los complir durant quatre anys) i l’absència d’egolatries

Pedro Sánchez, president espanyol, i António Costa, primer ministre portuguès.
Pedro Sánchez, president espanyol, i António Costa, primer ministre portuguès. EFE

A Portugal no paren de sorgir-li admiradors. A banda de descobrir-ne les platges i ciutats, els espanyols recorren a l’exemple portuguès per retreure als líders parlamentaris la seva incapacitat per construir un Executiu estable. Portugal és l’exemple a seguir, diuen, però no és tan fàcil replicar una “solució a la portuguesa”. Fins ara, els intents de Sánchez han fallat.

Les visites a Lisboa de polítics socialdemòcrates i d’altres ideologies han anat in crescendo des que el 2015 António Costa es va convertir en el primer ministre d’un Govern socialista en minoria. Al principi, els que vivim i treballem a la capital portuguesa pensàvem que els visitants intentaven fotografiar-se amb l’home que havia frenat la caiguda de la socialdemocràcia a Europa, després dels descensos a Espanya, França, Itàlia... Però, ara que han passat quatre anys, continua augmentant l’admiració pel país veí; fins i tot la nova temporada de La Casa de Papel incorpora una integrant a la banda i el seu nom és Lisboa.

L’entusiasme, malgrat tot, acaba tergiversant la realitat. Fa uns dies vaig passar 15 minuts intentant convèncer un amic espanyol que el ministre de Treball portuguès no és comunista. Allà no mana una coalició d’esquerres, sinó un Govern socialista.

Replicar el pacte lusità a Espanya és difícil, entre altres coses perquè ells només tenen un nacionalisme, el portuguès, i tampoc divideixen el país en autonomies. El secessionisme –per més visites que hi facin els indepes catalans– està prohibit per la Constitució. Hi ha, de fet, pocs pobles tan patriotes. L’himne nacional el canten amb orgull des dels comunistes fins als més conservadors.

L’anomenada geringonça del Govern portuguès sorgeix d’acords programàtics a tres bandes: del Partit Socialista (PS) amb el Bloco; del PS amb el Partit Comunista i del PS amb els Verds. Va néixer per rebutjar la investidura d’un Govern de centredreta (PSD-CDS) que havia guanyat les eleccions. Arran dels acords entre partits d’esquerra, Passos Coelho, el líder de la coalició conservadora, no va aconseguir la majoria parlamentària per formar govern. Després dels pactes programàtics de les esquerres, discutits i signats per separat –ni tan sols hi va haver foto de família–, Costa va formar “el seu” Executiu, que, a l’igual que la presidència del Parlament i altres institucions públiques, van ser ocupats del tot per polítics socialistes.

No hi ha dos països que siguin iguals, ni unes circumstàncies exactes. Les claus de la solució portuguesa es basen en els resultats electorals i en acceptar el mal menor per evitar el major (en aquest cas, la repetició de govern de centredreta que va aplicar l’austeritat de la troika).

L’endemà del recompte electoral del 2015, vaig participar en un sopar en un restaurant lisboeta al costat del Tajo amb empresaris i periodistes. Durant una animada, fins i tot irada, discussió, un dels homes més rics de Portugal va afirmar amb la rotunditat que només donen els diners: “El PCP no pactarà mai amb un partit que no ha guanyat; són seriosos, són comunistes”. Van pactar. El motiu essencial va ser la proporció de vots. Els comunistes portuguesos, molt forts sindicalment i gens propicis als vaivens (continuen sent marxista-leninistes), van obtenir el 8,2% dels vots; el Bloco, la nova esquerra agermanada amb Podem i disposada a pactar amb els socialistes, un 10,2%. Costa, amb el 32,2%, tenia un pes molt més elevat que els futurs socis parlamentaris, però només sumaven la majoria si anaven tots plegats. Els equilibris electorals a Espanya són diferents, però comparteixen una coincidència: si l’esquerra no va unida, és impossible que governi i obre un panorama difícil d’entendre per als seus votants.

Portugal suma quatre anys estables, creixent, reduint la desigualtat i convertint-se en un exemple internacional. L’entesa entre els socis no treu que en la campanya electoral de setembre, el Bloco i el PC intentin impedir la majoria absoluta socialista. Un Govern de dretes està descartat, tenint en compte la desunió i la manca de lideratge dels conservadors.

Els líders portuguesos tornaran de vacances disposats, com sempre, a la negociació. Pel que es va veure en el recent debat d’investidura, l’exemple de diàleg portuguès no ha servit de gaire. Fins i tot és molt possible que els veïns tinguin Govern abans que nosaltres. Avís a compatriotes: penjaré el telèfon al proper que em deixi anar allò de “menos mal, menos mal que nos queda Portugal”. Sembla que no ens queda.

La solució a la portuguesa ha fracassat –de moment– a Espanya. Hi ha molts condicionants –com l’independentisme– que compliquen que es repliqui, però sí que hi ha formes i maneres que es poden copiar: la paciència (per aconseguir pactes a diverses bandes), la constància (per fer-los complir durant quatre anys) i l’absència d’egolatries.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >