_
_
_
_
_
La sèrie de la meva vida
Crónica
Texto informativo con interpretación

Ni Messi ni Cristiano: Oliver Atom

'Campeones' evoca la superació, el sacrifici personal pel bé comú. I en l’edat de somiar-ho tot, això ven

Bernat Coll
Una imatge de la sèrie 'Campeones'.
Una imatge de la sèrie 'Campeones'.

La catapulta infernal és una tècnica molt fàcil. L'únic que cal és un company estirat a terra amb els peus aixecats, que s’han d’utilitzar com a plataforma d’impuls per fer un salt insuperable i rematar a gol una pilota aèria. El resultat és infal·lible. El 100% dels casos acaba amb un turmell torçat o una bona trepitjada a les parts que fan mal. Maleït Oliver Atom i tota la colla! No hi ha sèrie més frustrant per als nens que Campeones, aquells dibuixos que ens van fer creure que el futbol era un esport senzill i etern. Senzill perquè la catapulta infernal no fallava gairebé mai quan la feien els mítics germans Derrick, i etern perquè no hi havia manera d’arribar a porteria: El Periódico va publicar que el terreny de joc tenia una extensió mitjana de 18 quilòmetres. No semblava que hi hagués cap proposta més intel·ligent a l'hora de negociar amb una mare el temps de consum televisiu-futbolístic que assegurar que sí, mama, que segur que marquen aviat, i al proper gol m’assec a esmorzar, un gol més i vinc. La trampa eren les desviacions argumentals en ple partit i el que trigava un jugador a travessar tot el camp. Els partits no s’acabaven mai.

Les estrelles de la sèrie eren Oliver Atom i Mark Lenders, capitans rivals. Atom era el talent innat i la cara amable. Lenders era l’antagonista, un lluitador admirable. Sembla natural comparar-los amb Messi i Cristiano Ronaldo. Atom jugava en col·lectiu i Lenders s’estimava més que ningú. Resulta curiós que en l’últim tram de la sèrie Atom acabés jugant al FC Catalunya, la marca blanca sense drets del FC Barcelona; i Mark Lenders, al Piemonte, que anava de blanc i negre en clara al·lusió a la Juventus de Torí. La inventiva dels noms no s’acaba aquí: l’estrella blaugrana quan Atom arriba a la capital catalana és un brasiler, Rivaul, en homenatge a Rivaldo.

Campeones evoca la superació, el sacrifici personal per al bé comú. I en l’edat de somiar-ho tot, això ven. Hi havia un futbolista, Julian Ross, que es desmaiava en ple partit perquè patia del cor. Era un talent castigat per la salut. Però en comptes d’escoltar els metges, Ross seguia jugant per una suposada responsabilitat col·lectiva. Un melodrama total. El mateix creador de la sèrie, Yoichi Takahashi, va explicar al diari peruà El Comercio els problemes coronaris del Julian: “Ross era millor que l’Oliver. Llavors vaig decidir posar-hi fre i vaig utilitzar la malaltia”. Si a Maradona li van arrencar les cames al Mundial del 1994 pel seu positiu, a Julian Ross li van arrencar directament el cor.

L’equip de l’Oliver també les va passar magres. El Benji, el porter que ho aturava tot, es va lesionar tota una temporada i el suplent oferia la mateixa seguretat que Pinto al Barça després de la lesió de Valdés. Però l’Oliver, un bon jan, va entrenar personalment el substitut. Eres tan bon company, Oliver! El mateix Atom va acabar disputant la final d’aquell curs contra l’equip de Mark Lenders amb una espatlla immobilitzada i una cama tocada. Evidentment, va ser el millor jugador del partit.

El xut del tigre

Els efectes especials van fer escola. Abans d’anar cap a Itàlia, Lenders va perfeccionar el seu xut a la platja, sota una gran tempesta. Després de repetir moltes vegades la mateixa acció, va crear el xut del tigre. Quin canyardo tan potent! A l’escola al·lucinàvem. Els que jugàvem a futbol a l’hora del pati xutàvem cridant “El xut del tigre!”, a l’espera que la pilota es fongués en una flama i trenqués la xarxa de totes les porteries, com passava a la tele, però que jo recordi no va passar mai. El que deia, molt frustrant. Tant com intentar, al cap dels anys, el salt de l’ídem i acabar amb un pinçament a l’esquena.

Tot i que potser el principal llegat de Mark Lenders és la seva imatge. Va ser el primer que es va apujar les mànigues de la samarreta per disputar un partit. No s'havia vist mai. I va passar el mateix quan Éric Cantona va aparèixer el 1996 en aquell anunci de Nike en què s’apujava el coll de la samarreta abans de travessar un porter-dimoni amb un xut. Les escoles es van inundar de nens sense mànigues i amb el coll ben amunt.

Lenders era como el Joker de Batman. Li queia bé a tothom, però el seu destí era la derrota. Només va aconseguir triomfar a la selecció japonesa, esclar, quan jugava al costat de l’Oliver i el Benji. Tots els jugadors, per cert, tenien uns ulls com plats, a l’estil occidental. Takahashi sabia que a Europa jugaven els escollits, com Messi i Cristiano, tot i que el millor de tots es deia Oliver Atom.

Oliver i Benji i el seu context

Any d'estrena i origen. 1983. Japó.

Actor/actriu protagonista. Sèrie de dibuixos. Oliver Atom, Benji Price i Mark Lenders.

Edat que tenies quan la miraves i amb qui ho feies. Tenia entre 8 i 10 anys, i la veia sol o amb el meu germà durant l'estiu.

La millor escena que recordes. El final del tercer campionat nacional entre el New Team (Oliver Atom) i el Toho (Mark Lenders). El partit s'acaba 4 a 4 i tots dos són campions. Lenders ajuda Atom, lesionat, a sortir del camp.

Quina sèrie mires ara. He acabat 'Joc de trons' i encara estic de dol.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Bernat Coll
Periodista centrado actualmente en la información sanitaria. Trabaja en la delegación de Catalunya, donde inició su carrera en la sección de Deportes. Colabora en las transmisiones deportivas de Catalunya Ràdio y es profesor del Máster de Periodismo Deportivo de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_