Iniciativa: de la utopia al concurs de creditors
Ni les ideologies més crítiques amb l’statu quo escapen a la lògica del mercat. Això li ha passat a ICV, la mutació ecosocialista successora del PSUC
En la modernitat líquida és fàcil que els grans ideals acabin en concurs de creditors. Ni les ideologies més crítiques amb l’statu quo escapen a la lògica del mercat. Això li ha passat a Iniciativa per Catalunya Verds (ICV), la mutació ecosocialista successora del Partit Socialista Unificat (PSUC), els comunistes catalans que van ser l’espina dorsal de l’oposició democràtica al franquisme a Catalunya. Dissabte 6 de juliol el consell nacional d’ICV va decidir per unanimitat sol·licitar concurs de creditors i al cap d’uns dies –el dilluns 22– era el jutjat mercantil número 7 de Barcelona qui ho aprovava. El deute de 9,2 milions d’euros feia insostenible la pervivència de la formació amb 32 anys d’història. La compra de la seu central, a escassos metres de la Rambla de Barcelona, per uns sis milions d’euros i en plena bombolla immobiliària, i la impossibilitat després de vendre-la –cosa que s’ha intentat fer durant dos anys– van recomanar anar a concurs de creditors. A tot això cal sumar-hi la falta d’ingressos de la formació per la integració dels ecosocialistes –els càrrecs públics de la qual donaven un percentatge del salari al partit– a Catalunya en Comú, el nou receptor de part dels seus sous. Els comuns han foragitat en tots els sentits –polític, econòmic i organitzatiu– la vella Iniciativa per Catalunya.
“Cap banc ens ha condonat mai un deute”, explica David Cid, dirigent de la formació roja i verda. Efectivament, els hereus dels vells comunistes no han tingut la benevolència creditícia de la banca, a diferència del que ha passat amb totes les formacions a la seva dreta. Malgrat tot, els ecosocialistes per la seva bona administració han aconseguit reduir gairebé a la meitat els 16 milions d’euros de forat que tenien el 2010. “Dediquem massa a infraestructura organitzativa –locals, etc.– i poc a la superestructura –política–”, afirma un vell dirigent. Però fins i tot vivint, com diu el mantra de la crisi, per sobre de les seves possibilitats, l’austeritat del marxisme –luterana o franciscana, segons gustos– sempre ha aflorat a ICV. Els 28 locals que encara tenen i el rigor amb què han gestionat la crisi –han d’acomiadar una vintena de persones “amb les indemnitzacions legals”, insisteixen– els permetran respondre davant de creditors i treballadors.
En el terreny econòmic tot es farà ordenadament. Però la veritat és que en el polític els sobresalts han esquitxat la història del PSUC-IC-ICV, ja fos en la Guerra Civil, la llarga nit del franquisme o la Transició democràtica. Durant aquesta última, van ser molts els canvis sobtats d’estratègia –monarquia, pactes de la Moncloa, etc.– que van provocar que “el partit” –tal com es coneixia històricament el PSUC– es convertís en dos: el dels polítics a les institucions i el dels militants. El 1981 es va consumar el divorci. Prosoviètics, eurocomunistes i leninistes van tibar tant la corda que aquell any es va emetre el certificat de defunció del PSUC. Segons va escriure el catedràtic de Ciència Política Miquel Caminal a EL PAÍS el 2007, la història real del PSUC s’obre amb Joan Comorera el 1936 i es tanca amb Antoni Gutiérrez Díaz el 1981. Aquella crisi, al costat del fracàs del model de socialisme real, va provocar el viratge del vell comunisme cap a Iniciativa per Catalunya (IC). Al principi IC va ser una federació de formacions d’esquerra –amb el PSUC d’aglutinador– i després a poc a poc va veure en el radicalisme democràtic i en els partits verds europeus el model a seguir fins a esdevenir partit: Iniciativa per Catalunya Verds.
Si el PSUC va morir el 1981, les mobilitzacions del 15-M van començar a diluir el projecte d’ICV
Si el PSUC va morir el 1981, les mobilitzacions del 15-M van començar a diluir el projecte d’ICV. Segons alguns dirigents, la falta de sintonia amb les noves generacions nascudes i lluites sectorials van evidenciar les mancances d’Iniciativa, una formació de militància majoritàriament envellida i sempre fidel. Per això en la nova etapa, ICV ha renunciat a anar a la confluència amb els comuns des de l’hegemonia, com havia estat una constant al llarg de la història del PSUC i després Iniciativa. La voluntat de crear una força que trenqués la lògica independentisme-antiindepedentisme i ressitués el debat en l’eix esquerra-dreta va precipitar el pas als comuns d’Ada Colau.
Ara el projecte ICV desapareix, tot i que la marca PSUC com a fundació roman, així com les publicacions històriques. Un vell dirigent assegura que “les idees no viuen sense organització” i els comuns, d’acord amb la modernitat líquida, funcionen amb un lliure albir que té de bo l’espontaneïtat i de dolent, la imprevisió.
ICV és filla del PSUC i de la seva tradició d’esquerres. Sense anar més lluny, el jutjat va aprovar el concurs de creditors d’ICV el 22 de juliol, un dia abans que el PSUC –fundat en un altell del bar de la cèntrica plaça del Pi de Barcelona i ara hibernat– fes 83 anys.
Art per finançar-se
Fa uns dies la Fundació Nous Horitzons, vinculada a Iniciativa, va posar a la venda entre simpatitzants i afiliats litografies i algun oli per finançar-se. Eren les restes del naufragi de la notable col·lecció d’art –unes 40 obres– que el 1990 i després de la crisi de principis dels vuitanta el PSUC va posar en mans de tres caixes d’estalvi amb les quals el partit tenia deutes acumulats. Artistes com Tàpies, Brossa, Guinovart, Artigau o Cardona Torrandell, entre d’altres, van donar aquestes obres al partit i als noranta el PSUC els va demanar permís per lliurar-les a les entitats financeres i així eixugar el deute acumulat després dels successius desastres electorals. Eren donacions que els artistes, sense estar directament vinculats al partit, van fer en reconeixement a la lluita tenaç del PSUC durant la llarga nit del franquisme.
