Selecciona Edició
Connecta’t

Els menors que van acabar amb les repatriacions

Líders polítics intenten ressuscitar un acord per a la devolució de nens migrants, malgrat l'oposició de les ONG

Bilal el Meghraui, a la cuina del restaurant de Barcelona on treballa.
Bilal el Meghraui, a la cuina del restaurant de Barcelona on treballa.

En Bilal era a l'institut, esmorzant amb els amics abans de començar les classes, quan quatre policies de paisà el van detenir amb el crit: “Atura’t o trec la pistola!”. El van ficar en un cotxe i el van portar a l'aeroport de Madrid. Poques hores després estava de tornada a Tànger, la mateixa ciutat que l'havia vist marxar feia un any i mig, als baixos d'un camió, cap a “una vida millor”. Era l’any 2006 i Bilal el Meghraui tenia 17 anys.

Aquest adolescent amb unes notes excel·lents va ser un dels pocs joves marroquins que Espanya ha aconseguit repatriar des que el 2003 es va acordar amb Rabat un memoràndum per a la devolució de menors no acompanyats. El cas va revelar fins a quin punt l'Administració és capaç de fer malament les coses, després que un jutge, en una sentència pionera, acabés ordenant que es retornés el noi a Espanya tres anys després.

Al Bilal no li agrada recordar aquell episodi. “Fa mal”, diu ara que ja han passat 13 anys. Llavors, la Delegació del Govern a Madrid l'havia retornat al Marroc vetllant, en teoria, pel seu propi interès, però ningú li va preguntar si volia tornar. Tampoc havien contactat amb la seva família perquè el rebés a casa, com exigia el reglament d'estrangeria. “Em van tirar a terra, contra una paret, em van insultar... Els policies no em van explicar res”, recorda.

Del 2004 al 2017, Espanya va repatriar al voltant de 300 menors, entre els quals hi havia almenys 158 marroquins, segons dades de la Fiscalia General de l'Estat, l'òrgan que vetlla per les garanties del procés. Més de dos terços de les devolucions es van executar entre el 2004 i el 2006, el mateix any en què es van endur el Bilal. A partir de llavors, les Memòries del Ministeri Públic recullen els laments dels fiscals en veure com les repatriacions es converteixen en una figura “ornamental”. Culpen les autoritats consulars dels països d'origen per la seva “escassa col·laboració”, tot i que la Fiscalia reconeix “greus deficiències” en la tramitació dels expedients. Es van començar a multiplicar les denúncies i les resolucions judicials a favor dels joves. La jurisprudència va comportar canvis legislatius que van donar més garanties.

La mesura, amb la qual es pretén reagrupar el nen amb la seva família o ingressar-lo en el sistema d'acolliment del seu país, és una bandera política recurrent, sobretot per als menors procedents del Marroc, país amb el qual hi ha un acord amb aquesta finalitat des del 2012. Líders autonòmics, locals i nacionals, de dreta a esquerra, aposten per ressuscitar-lo. L'últim a abraçar la idea ha estat el tinent d'alcalde de Seguretat de Barcelona, Albert Batlle, del PSC, que ni tan sols en té competències.

La reactivació de l'acord figura des de fa mesos a l'agenda de l'Executiu. A finals del 2018, Interior i la Secretaria d'Estat de Migracions van intensificar les negociacions amb Rabat perquè accepti els seus menors.

Les ONG han emès una alerta davant la intenció de reimpulsar les repatriacions, per por que es recuperin les males pràctiques del passat. “No em puc negar a repatriar un nen que vol tornar amb la seva família. La clau és que si s'obre un procés ha de ser amb totes les garanties: el menor té dret a ser escoltat i a tenir un advocat que defensi els seus interessos”, sentencia Lourdes Reyzábal, de Fundació Arrels. “No pot existir una política de repatriació. Cada cas s'ha d'avaluar i cal prioritzar la protecció i l'interès superior del menor”, adverteix Sara Collantes, especialista en polítiques d’infància i migracions d'Unicef. “Aquesta protecció no només es refereix a la integritat física, sinó a les pròpies necessitats d'alimentació, sanitàries o educatives del nen”, completa.

Rabat, una vegada més, és clau per al Govern. Segons les dades oficials, prop del 70% dels més de 12.000 menors immigrants que hi ha a Espanya són marroquins. “Les repatriacions són una moneda de canvi al Marroc i Espanya, Alemanya, França o Suècia. En les taules de negociació entre aquests països, la repatriació d'aquests nens és un exercici polític més. No preval la protecció, preval el control migratori i un discurs criminalitzador”, observa l'antropòloga Mercedes Jiménez, dedicada a la defensa dels nens i adolescents migrants.

Després de mesos evitant la qüestió, el Marroc sembla que s'ha prestat a col·laborar, tot i que els resultats són nuls. A l'abril, la Comunitat de Madrid i la Delegació de Govern van plantejar als marroquins la reagrupació familiar o “retorn voluntari” de 23 dels nens. Es van fer entrevistes a la seu de la Fiscalia a les quals va acudir una delegació marroquina, un educador, un fiscal i un intèrpret, però cap advocat per als menors. L'objectiu d'Interior era portar la fórmula a altres comunitats, però mesos després no s'ha iniciat cap procediment de retorn.

El Bilal va esperar tres anys fins a aquella sentència que va determinar que la seva repatriació no havia estat legal i va tornar a Madrid el 2009. Va continuar el seu curs de fusteria i després va començar a estudiar cuina. Des del 2012 treballa com a cuiner en un dels restaurants dels germans Adrià gràcies al projecte Cuina Consciència, de la Fundació Arrels. “Jo ho passo malament recordant com em van tractar aquells policies i el que em van fer. Ara tinc una altra vida. Només vull ser un bon cuiner”, sentencia. Ell no veu la repatriació com una solució. “Serà el mateix. La gent ho intentarà una altra vegada. No hi ha qui ho aturi, això”, reflexiona ara el Bilal adult. Ell mateix, quan va aterrar a Tànger, en l'única cosa que pensava era a tornar a amagar-se als baixos d'un camió i arribar de nou al port d'Algesires.

L’advocat que va començar a aturar vols

El Bilal té una carrera per davant com a xef gràcies a l'home que es va dedicar amb totes les energies a fer que tornés a Espanya. L'advocat Nacho de la Mata va defensar el seu cas i el de molts altres nens i va forçar una jurisprudència que va passar a protegir els menors davant de l'Administració. El 2009, amb la sentència d'un jutjat de primera instància va aconseguir treure d'un avió un altre nen marroquí. Aquest cas va culminar amb una sentència del Constitucional en què es reconeixia el dret dels nens a ser escoltats durant el procés i a tenir una defensa independent si consideraven que el criteri del seu tutor legal diferia del seu. La decisió es va traduir en canvis en la llei. “El lletrat De la Mata va anar articulant un discurs jurídic que va aconseguir paralitzar les repatriacions sense garanties que patien aquests nens”, recorda el Consell General de l'Advocacia Espanyola. El Nacho va morir el 2012 i la seva dona, Lourdes Reyzábal, amb qui va iniciar aquesta batalla, continua el seu camí i s’ha convertit en un referent en la defensa dels nens migrants a Espanya.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >