Selecciona Edició
Connecta’t

“Els veïns som una espècie en perill d’extinció”

La Maria viu des de fa gairebé 60 anys al carrer del Bisbe, en ple barri Gòtic de Barcelona, i relata l’impacte del turisme en la seva vida quotidiana

La Maria mira des de la seva finestra, al carrer del Bisbe.
La Maria mira des de la seva finestra, al carrer del Bisbe.

La Maria té 82 anys —molt ben portats— i viu al carrer del Bisbe, al barri Gòtic de Barcelona, des del 1962. Quan es va instal·lar al pis, amb el seu marit i un fill —després en vindrien quatre més—, el carrer encara tenia voreres i els veïns aparcaven a la plaça de Sant Jaume. “No recordo gaire bé com anava, però tots sabíem quin era el nostre lloc”. Eren uns temps en què tothom es coneixia. Temps de celebrar revetlles a la plaça de Sant Just, de porters que llegien al carrer, de senyores que treien la cadira i feien puntes de coixí, i de cuiners que rostien la carn dels àpats de la Generalitat en un pati de l’edifici.

Mig segle després, el carrer que enllaça la plaça Sant Jaume amb la Catedral, és una de les icones turístiques de Barcelona. I la Maria, que no es diu així però demana que no surti el seu nom, relata les molèsties de viure en un lloc que surt a totes les guies turístiques. Està cansada del soroll de dia i de nit, del riu de turistes en què s’ha convertit el carrer. De trobar-se’ls asseguts al portal. D’haver de demanar-los permís per entrar, per caminar. Que s’aturin cada dues passes per fer fotos. De viure envoltada de pisos turístics amb clients de festa fins a les tantes. Lamenta que les botigues del barri hagin desaparegut. Com de difícil és arribar amb cotxe fins a casa. Que algunes empreses no vulguin servir-li el menjar a domicili. Les manifestacions gairebé cada dia a Sant Jaume. Els robatoris i lladres que s’escapen pels carrerons...

Tot això “pesa”. Però la Maria no vol marxar. “Te n’atipes, però no me’n vull anar, tinc la sensació que em fan fora. I a la meva edat seria un enrenou molt gran”. Si mira enrere, reconeix que la transformació del barri ha passat “a poc a poc”. “No te n’adones i s’han anat quedant pisos i locals”. Es refereix a negocis turístics. “Jo comprenc que hi ha canvis, però fem-los pensant en tothom”. Dels fills de la Maria, només un encara viu al Gòtic. La resta, quan es van emancipar, van triar el barri, però amb els anys han anat marxant.

El del Bisbe és un carrer singular. És de vianants, i només té dos edificis de veïns: on viu la Maria, i un altre de pisos turístics. Fa els comptes i diu que al seu hi ha 19 veïns. I d’aquests, només ella i tres més són antics. Per completar el cens faltaria sumar-hi les quatre persones que viuen a la seu de l’Arquebisbat: el cardenal Joan Josep Omella, els dos bisbes auxiliars i el secretari. La resta d’immobles del carrer també són singulars: la Generalitat, la Casa dels Canonges (oficialment, la residència del president), la Casa de l’Ardiaca i la Catedral. “Tinc la sensació que els veïns som com una reserva, una espècie en perill d’extinció, qui farà alguna cosa per nosaltres si som tan pocs?”.

Tota aplicada, la Maria ha escrit en set quartilles els avantatges i inconvenients de viure aquí. Els avantatges ocupen mitja pàgina: el carrer del Bisbe és bonic, cèntric, està ben comunicat, hi ha dos mercats a prop (Santa Caterina i la Boqueria) i hi queda algun veí d’abans, “cada vegada menys”. Les pegues omplen la resta dels fulls i constitueixen un tractat de l’impacte del turisme sobre un barri: comerç tradicional substituït per oferta per a turistes, robatoris, soroll, incivisme, moviment de maletes per pisos turístics, bars...

La Maria sempre ha viscut al barri i recorda quan hi va arribar amb el seu marit, des del carrer de Lledó. Turistes? “Cap, potser els soldats de l’Armada americana, però al Raval”. En dos centenars de metres a la rodona ho tenien “tot a mà: adrogueria, granja, tintoreria, rellotgeria, carnisseria, xarcuteria, sabateria, tapisseria, fleca…”. Comerços situats al carrer Llibreteria, Ciutat, Banys Nous o Regomir. “El barri tenia de tot. Les botigues que obren ara duren pocs anys i totes venen el mateix”. Ara es conforma amb el mercat de Santa Caterina i el supermercat del carrer d’Avinyó. Acostuma a comprar-hi d’hora, abans que arribi la multitud. “Així ja no torno a sortir”.

A la substitució de comerç s’hi suma la de veïns. “Estem envoltats de finques amb apartaments. Al costat i per darrere, al carrer del Paradís. Et carregues de paciència i quan els intentes fer callar, se’n riuen de tu. Els meus fills em diuen que truqui a la Urbana, però els has de dir el pis exacte, i no sempre el sé”.

Un altre problema és arribar fins a casa amb cotxe: “Al districte et diuen que hi tens tot el dret perquè és casa teva, però casualment gairebé mai et deixen”. Explica que quan li havien de portar un sofà, la Guàrdia Urbana no va deixar passar la furgoneta de repartiment i el transportista va haver d’aparcar al carrer Ferran i carregar el moble des d’allà.

Al llistat d’inconvenients de viure al carrer del Bisbe la Maria també hi posa el soroll de la festa de la Mercè: “Tremolen els vidres, si et parlen no sents res”. I el carilló de la Generalitat: “El que podria ser una gràcia extraordinària et mata el cuc de l’orella”, lamenta sense deixar de subratllar la seva “admiració” per la professional que el toca. “Somio amb una ciutat que de tant en tant tingui espais de silenci”, acaben les quartilles de la Maria.

Ciutat Vella reconeix que alguns carrers estan saturats

Turistes al carrer del Bisbe de Barcelona.
Turistes al carrer del Bisbe de Barcelona.

Caminar és la principal manera de moure’s per Ciutat Vella. Cada dia es fan 600.000 desplaçaments a peu, segons el Pla de mobilitat del districte. Aquests desplaçaments es reparteixen a parts iguals entre veïns, ciutadans de la resta de Barcelona i turistes. Els desplaçaments a peu, a més, tenen més pes a Ciutat Vella (un 41% del total) que a la resta de la ciutat (32%).

Uns trajectes que el pla reconeix que es concentren “en carrers com la Rambla, els del Gòtic, el Born o Joan de Borbó”. “D’aquesta situació es deriva que caminar pel districte en molts casos és poc confortable”, afirma el Pla de mobilitat, que es refereix específicament als turistes: “Aquesta saturació sovint es veu agreujada per l’elevada presència de grups de visitants, que per les seves dinàmiques d’usos de l’espai públic dificulten la convivència amb la resta d’usuaris”.

El Pla proposa “repartir els desplaçaments dels visitants per una xarxa d’itineraris generals, per reduir la pressió de la resta de carrers del districte, generant espais de tranquil·litat, aptes per a la convivència, la vida familiar, la relació veïnal i el comerç de proximitat”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >