Selecciona Edició
Connecta’t

Un troglodita a la cuina

S'imparteix un taller sobre el menjar al Neolític: si ells van poder sense la Thermomix, jo també

La carpa amb pèsols i ordi, una recepta de fa només 8.000 anys.
La carpa amb pèsols i ordi, una recepta de fa només 8.000 anys.

Una agafava la tasseta amb dos ditets i l’altra es va girar de cop i volta i de mala manera. Previsible: a terra. Mentre rodolaven les minúscules boletes negroverdoses, va sorgir la pregunta existencial d’un dissabte a la tarda en ple juliol africà: què hi fas assegut allà esperant tastar unes petites llavors d’api. La cosa és que, encara que ha estat cosa d’anys, ja llegeixo els llibres assumint que no trobaré mai la fórmula alquímica d’una metàfora encertada, que això d’escriure és un procés intel·lectual i Déu no ens va voler portar per aquest camí, però és més dur admetre que, a partir d’objectes tan tangibles com un ou i una paella, no surt ni una truita amb cara i ulls. O sigui, que quan el Museu d’Història de Catalunya va anunciar el taller Del Neolític a la taula, cuinant el que feien els nostres avantpassats rupestres fa més de 8.000 anys, dius: “Si ells ho van poder fer sense la Thermomix, jo també”.

I aquesta era l’actitud quan van començar a rodolar les llavors d’api. Havíem de preparar i tastar les quatre úniques receptes que es coneixen d’aquell període gràcies a l’anàlisi microscòpica de restes en jaciments neolítics de la Xina a Suïssa. Proper i didàctic, l’arqueòleg de l’àpat, Juanjo García-Granero, investigador a Oxford, es va estrenar amb imatges d’una massa de tres centímetres amb espines de peix i una cosa fosca al nucli. Provenien de Çatalhöyük, un poblat de la Turquia oriental, de fa uns 8.000 anys. En una de les cases van trobar carbonitzades (algun antecessor meu a la cuina?) aquelles sobres, amb grans de civada i restes de canya. La taqueta era un pèsol. “El peix, un tipus de carpa, havia estat cuinat dins o sobre un tamís de canyes i fusionat amb els pèsols”, va contextualitzar Vinicius Martini, el cuiner-mag de la Fundació Alicia que traduïa les troballes en plats reals.

El participi “fusionat” em va sumir, maldestre que és un, entre el neguit i el desànim, però no em vaig acabar de decidir anímicament perquè ens va distreure amb un exòtic aglà dolç, condiment de la segona recepta: sopa de bacallà amb allò, l’aglà, i all-mostassa, gentilesa del jaciment de Neustadt (Alemanya), una recepta de només 6.000 anys. Aquesta vegada sí que el vaig degustar perquè, a diferència de l’api, l’espècie va arribar per una altra ruta, després d’un rebuig freudià rotund a tastar-les d’un senyor gran que va argumentar que de petit havia passat gana i n’havia menjat una pila.

El peix havia estat cuinat dins o sobre un tamís de canyes i fusionat amb els pèsols. Entre la inquietud i el descoratjament, un encaixa allò del fusionat... de fa 8.000 anys

Martini es va mostrar una mica sorprès perquè els aglans no són menú d’humans coetanis i, després de diverses consultes a col·legues de mig món, en va obtenir unes quantes de dolces; també és difícil trobar carpes: “La d’avui és perquè un pescador la va atrapar sense voler”, va dir davant d’un públic que es va mirar amb picardia. S’havia pres la tasca tan seriosament que fins i tot passava diapositives amb les fórmules químiques dels components del pa de civada i blat de moro de fa 5.000 anys, trobat a Parkhaus Opéra, a Zuric. Era de farina deixada en remull, sense llevat i fornejada.

En aquesta recepta hi entraven també les llavors rodolants d’api. “És la primera prova de la incorporació de condiments al pa, que ja es feia al neolític”, va exclamar ufanós l’arqueòleg, que presentava finalment la fantàstica troballa de la sopa de noodles de mill a Lajia, al nord-oest de la Xina (fa 4.000 anys); pel que sembla, un terratrèmol va sepultar el poblat i el va deixar com Pompeia: petrificat. I així es va trobar un pot de ceràmica amb fideus de mig metre de llarg i tres mil·límetres de diàmetre, perfecte. I fets de mill, “una cosa que cuiners xinesos d’avui ens diuen que és impossible de fer”.

Però la trentena d’assistents ja no se l’escoltava perquè s’havien aixecat amb certa precipitació de la cadira per instal·lar-se davant d’unes taules amb els ingredients i andròmines que Martini hi havia estès. Va explicar, amb la música de fons d’una incansable nena que esclafava llavors amb un morter de pedra, que per assemblar-se als seus col·legues del neolític va crear fins a quatre tipus de fideus de mill, que va mostrar, tots de consistència fallida. Després d’anàlisis científiques va concloure que la pasta prehistòrica tenia més amilosa. Total, que en va poder lligar una de semblant i, amb una xeringa moderna, va fabricar davant de tothom els impossibles noodles de mill. “Algun estri devien tenir ells també per fer-los”, justificava García-Granero.

El cuiner Vinicius Martini obrint la carpa davant dels assistents al taller de receptes del neolític. ampliar foto
El cuiner Vinicius Martini obrint la carpa davant dels assistents al taller de receptes del neolític.

Si el procés em va desanimar, la temptació va ser excessiva per a una senyora (la mateixa que havia fet rodolar l’api?), que va començar a fabricar noodles sense descans fins que es va pessigar i es va fer un sangtraït. Llavors va aparèixer la carpa, però ja estava feta. “No podíem cuinar al museu”, van argumentar els organitzadors. Per contrarestar la decepció general, van començar a córrer tortitas de pa neolític, i al damunt el cuiner hi posava trossets de peix mentre anava dient “compte amb les espines”. Tard: com una banderilla, el paladar va encaixar una de les quatre que vaig tenir la sort d’enxampar. La carpa tenia gust fumat i el pa, un curiós regust amarg on el nostre api es feia notar. Tot i la contundència de la tortita, una senyora gran, segur que amb gana endarrerida, se’n va cruspir una altra, prescindint de la calor i malgrat que no hi havia res per beure. Més moderada era una parella jove, amb una criatura de mesos, potser per dotar-la de recursos culinaris quan el canvi climàtic deixi Catalunya com un Mad Max gastronòmic.

“Ho veus? És com quan jo faig la sopa, tiro el peix a l’aigua i ja està”, argumentava una dona escardalenca davant de la mirada escèptica del seu marit mentre xarrupaven el sobri caldo neolític i demanava un bon tros de massa per fornejar el pa a casa. La trobada ja era un consultori: si no trobem carpes, què (“esturió”); si al forn també va bé (“sí”); el gracietes sobre si abans de cuinar aquella gent es rentava les mans (“assumirem que sí”, va somriure forçat l’arqueòleg)…

Una parella jove porta el seu nadó, potser per dotar-lo de recursos culinaris quan el canvi climàtic deixi Catalunya com un ‘Mad Max’ gastronòmic

Mirant-me el terra estucat de pèsols i civada, estava per a altres reflexions: que en el futur sabran de l’alimentació al segle XXI per les restes carbonitzades trobades a casa meva; que la cuina neolítica tampoc era tan fàcil i que si el progrés humà va començar quan un simi va aprendre a cuinar, això em situava a la cadena evolutiva per darrere de l’Homo erectus. I que estava condemnat a ser, per sempre més, un troglodita de la cuina… i de la biblioteca.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >