Selecciona Edició
Connecta’t

‘Aloma’, molta Rodoreda

Fa 50 anys, l'autora de ‘Mirall trencat’ va acceptar que es publiqués, després de reescriure-la, una novel·la molt autobiogràfica

Mercè Rodoreda, amb el seu gos, a Romanyà de la Selva.
Mercè Rodoreda, amb el seu gos, a Romanyà de la Selva.

“L’amor em fa fàstic!” és la contundent arrencada d'una no menys decisiva novel·la en la vida i l'obra de Mercè Rodoreda, Aloma, l'única que va salvar del purgatori on va enviar totes les obres que havia creat fins a la Guerra Civil i que només després de reescriure-la a consciència el 1968 va permetre rescatar ara fa 50 anys, motiu pel qual Edicions 62 la reimprimeix, tot i que sense cap nota.

“Em feia por ensenyar-la. Tenia la sensació que en donar-la a llegir em descobria massa jo mateixa. La vaig escriure molt de pressa”, va admetre dècades després l'autora de La plaça del Diamant per justificar que l'original dormís un any en un calaix, fins que, convençuda pel novel·lista Francesc Trabal, company a la Institució de les Lletres Catalanes (ILC) on treballava, decidís el 1937 presentar-la al Premi Crexells: el va guanyar i va ser publicada per la flamant ILC el 1938.

“Em feia por ensenyar-la. Em descobria massa jo mateixa”, confessaria l’escriptora molts anys després

Les reticències de Rodoreda eren lògiques: l'obra estava carregada de referències autobiogràfiques i potencials lectures psicològiques. L'escriptora, que llavors rondava els 30 anys, quedava molt exposada, ja des d'una dedicatòria que deia, de manera significativa: “Als meus pares”. Sí, la novel·la era la culminació de la seva etapa d'aprenentatge i deixava assentats escenaris i conductes que més endavant serien leitmotiv en l'obra rodorediana: el barri barceloní de Sant Gervasi, la petita torre amb jardí, imatges poètiques arreu i les reflexions d'una dona davant d'un amor tòxic, decebedor, després d'una infantesa de somni. Però tot traspuava massa d'ella i de la seva família en aquesta història del fracàs amorós d'una jove que viu en una caseta amb jardí amb el seu germà Joan, la seva dona i el fill de tots dos i que s'acabarà casant de manera infeliç amb el Robert, germà de la seva cunyada, arribat d'Amèrica i que li dobla l'edat.

Molts elements tenen segona lectura. Per començar, Aloma porta els noms de les àvies de l'escriptora i el particular d'Aloma és el de la mare de la Blanquerna, esposa de l'Evast, que es realitza en la maternitat i el matrimoni, just el contrari del que estava vivint Rodoreda, que jugava amb l'obra homònima de Ramon Llull; és només una de les referències literàries d'una novel·la amb uns capítols que estan encapçalats en molts casos per citacions de clàssics on la dona té un paper (i un caràcter) capital: Anna Karènina, de Tolstoi; El roig i el negre, de Stendhal; Tess, la de los d'Urberville, de Thomas Hardy…

Apareguda el 1938, va ser de les poques novel·les seves que va salvar d’abans de la Guerra Civil, però la va reescriure el 1968

Però la referència més òbvia per a qui coneixia Rodoreda, a banda de les coordenades arquitectòniques, era la del matrimoni de la protagonista. Ella també s'havia casat, el dia que feia 20 anys, amb un indià, el seu oncle Joan Gurguí, germà de la seva mare, molt més gran que ella i amb el qual l'any següent va tenir el seu fill Jordi. Aquesta figura, a la qual la nena Rodoreda escrivia cartes al dictat dels seus pares per estovar-li el cor i així enviés diners des de l'Argentina on treballava, trencarà l'etapa d'eterna i innocent d'adolescència que semblava viure, somiadora, i marcarà a foc la imatge de l'amor com a engany, la decepció pel món adult, el matrimoni... Aloma se sentirà impura després de relacionar-se amb el Robert, un sentiment que cal intuir proper al de la mateixa autora. També dividirà el seu món en dos: la infantesa daurada i de somni i una edat adulta plena de bruts desenganys.

En aquesta Aloma que es mostra subjugada per la pàtria hi ha trets del catalanisme del seu avi, Pere Gurguí, que tenia una escultura de Rafael Casanova a casa i era un gran amant de les roses. Totes dues passions ho són també de Rodoreda, que de nena li demanava a la seva mare que n'hi tallés una i l'hi posés al vestit: sempre va ser la flor de la passió de l'escriptora, com ho és de la protagonista de la novel·la, que acostuma a dur-ne una al pit. Segons una de les grans estudioses de l'obra rodorediana, Carme Arnau, també la descripció que Aloma fa de l'àlbum familiar correspon al que conservava la creadora de Mirall trencat a casa seva.

Rodoreda, escriptora exigent com pocs, va fer gairebé tabula rasa amb la seva producció literària anterior a la Guerra Civil. Així, a l'hora de fixar la seva obra canònica, va rebutjar quatre llibres: Sóc una dona honrada? (1932), Del que hom no pot fugir i Un dia en la vida d’un home (tots dos del 1934), i Crim! (1936). El 1969 va accedir a la publicació d'una Aloma que havia reescrit a fons el 1968: el seu marit havia mort feia dos anys. Rodoreda: un altre cas on en la ficció hi ha més veritat que en la vida.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >