Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

De la confluència a la fragmentació

Quatre anys després, l’esquerra alternativa ha aconseguit èxits però no ha consolidat una direcció, més enllà del lideratge de Colau

Domènech, Iglesias y Colau en la Diada de 2017.
Domènech, Iglesias y Colau en la Diada de 2017.

A les forces situades a l’esquerra del partit socialista els èxits els han arribat a Catalunya en moments d’una confusió política i organitzativa que ofusca les seves expectatives. La primera victòria que va obtenir la confluència d’aquestes forces li va fer conquerir l’alcaldia de Barcelona per Ada Colau. Després, l’aposta va ser ratificada per dos èxits consecutius en les eleccions legislatives del 2015 i el 2016, que els van atorgar la principal representació de Catalunya al Congrés dels Diputats. En aquella primera etapa, que va durar fins al 2017, semblava que aquestes fites ja eren base suficient per consolidar una nova força política destinada a substituir per la via d’una integració el primer partit que havia promogut la confluència, Iniciativa per Catalunya Verds (ICV), i el que aportava la empenta renovadora de les mobilitzacions del 15-M, Podem.

Quatre anys després, en canvi, l’intent de constituir Catalunya en Comú com aquesta nova organització ha quedat a mig camí, no s'acaba de consolidar. La primera prova que toparia amb enormes dificultats va ser la ruptura del grup parlamentari, batejat com a Catalunya Sí que es Pot, el 2017, en el moment àlgid del procés independentista. Qui n’era el portaveu al Parlament, Joan Coscubiela, ha deixat escrit un testimoni desolador del via crucis en què es va convertir la quotidianitat de la coalició, la persistència de fortes tendències centrípetes, la feixuga rèmora de la cultura grupuscular pròpia de l’extrema esquerra i la contínua pressió dels competidors independentistes per fer avortar el projecte des de dins.

El posterior llançament de Catalunya en Comú i la seva aliança amb Podem va tenir el suport de Colau, que hi aportava un lideratge necessari per a aquest tipus d’operacions. Però, absorbida per la complexa gestió del govern municipal barceloní en condiciones de fràgil minoria, l’alcaldessa va encarregar a finals del 2016 a Xavier Domènech, que s’havia revelat com un bon parlamentari, la secretaria general de la nova formació. Domènech va tirar la tovallola al cap de mig any i des de llavors el projecte coexisteix amb les diverses organitzacions que formalment accepten integrar-s’hi. No hi ha una direcció, n’hi ha quatre o cinc. A les eleccions municipals de fa dos mesos es va arribar a una fragmentació d’aquest espai polític que contradeia obertament la idea mateixa de confluència que havia obert el procés. Una sopa de sigles.

El posterior llançament de Catalunya en Comú i la seva aliança amb Podem va tenir el suport de Colau, que hi aportava un lideratge necessari per a aquest tipus d’operacions

Es fa difícil predir si la liquidació d’Iniciativa per Catalunya-Verds, anunciada fa unes setmanes pel seu Consell Nacional, facilitarà o dificultarà que aquest procés avanci. El principal problema que ha perjudicat la configuració de Catalunya en Comú-Podem com a nou partit és l’existència de cultures polítiques diferents reticents a sotmetre’s a una direcció. I el que ICV hi aportava, entre altres coses, és precisament la cultura de direcció política. Colau ha actuat com la figura capaç d’unir els components de la confluència. La fórmula ha funcionat a Barcelona en Comú, una organització que ha superat amb un èxit relatiu la singladura d’un extenuant mandat municipal a la capital catalana. Però amb això no n’hi ha hagut prou per imposar-se a escala catalana.

S’ha arribat així a aquesta estranya i paradoxal situació en què els hereus directes del PSUC i de les seves successives i reiterades escissions i recomposicions en forma d’ICV i Esquerra Unida i Alternativa, sumats a l’univers alternatiu i grupuscular de l’extrema esquerra, que incloïa els altermundialistes fins als extrotskistes i plataformes socials com la llançada per Colau contra els desnonaments, dirigeixen en aquests moments l’Ajuntament de Barcelona i han tingut a les seves mans la clau de tot un Govern d’Espanya, però alhora els falta un partit amb una organització i un equip de direcció consolidats.

Potser la laxitud organitzativa és una característica del temps que vivim, de l’era de les xarxes digitals i de la política convertida en espectacle televisiu, i potser és l’única manera d’afegir components tan dispars com els reunits en les confluències al voltant de Podem. Però no hi ha un partit fort si no hi ha una direcció forta, més enllà del lideratge de Colau. De fet, si s’analitza amb cert detall el descens electoral de la confluència d’esquerres en les eleccions municipals del maig, el primer que salta a la vista, fins i tot en el cas de la ciutat de Barcelona, és que les coses han funcionat on hi ha hagut organització i direcció i han fracassat on no n’hi ha hagut.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ