Sense els estrangers no ens en sortirem

L’altre dia em va passar. Érem en un local d’oci i, en demanar una consumició, el jove de la barra em va instar de bones maneres a dir-l’hi en castellà; reconec que no em va costar gens de fer el canvi de llengua, no era el dia ni l’hora de deduir quines eren les condicions per les quals aquell jove no entenia el català ni tampoc d’esbrinar si a l’amo del local li importava gaire la capacitat comunicativa del seu personal. Per entendre’ns, jo volia una copa. Curiosament, veig que aquest comportament meu no està recollit a l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població: segons les dades, fins a un 78% dels nascuts a Catalunya es passen al castellà si, havent començat en català, els responen en castellà, però no hi ha dades d’aquells que canvien de llengua només davant la demanda explícita i —sobretot— educada de l’interlocutor.

L’enquesta ha servit per fer evidents alguns dels problemes que afecten la llengua, sobretot pel que fa a l’ús, però també per desmentir bona part de les idees preconcebudes que tenim sobre l’actitud dels estrangers respecte del català i la suposada indiferència que hi mostrarien podent parlar, com de fet ja parlen majoritàriament, castellà. I no només podem desmentir aquestes actituds, sinó que les podem comparar amb les d’altres col·lectius, per exemple els nascuts a la resta d’Espanya, amb uns resultats reveladors. Per exemple, prenent les mateixes dades del paràmetre anterior, tenim que el 6,2% dels estrangers que comencen conversa en català es mantenen en el català, i que un 68,2% canvia al castellà; mentre que els nascuts a la resta d’Espanya mostren uns percentatges del 5,6% i el 70,3%. També són més els de la resta d’Espanya que no interpel·len mai ningú en català (20,8%) que no pas els estrangers (20,0%).

També en el coneixement del català els estrangers estan millor que la resta d’espanyols. Si tenim en compte que dins d’aquesta darrera categoria s’hi inclouen els valencians i balears catalanoparlants, és molt simptomàtic que el coneixement conjunt de les quatre habilitats (entendre, parlar, llegir i escriure) sigui superior entre la gent de fora, amb un 35,2% contra el 27,3%. Els ciutadans de Catalunya nascuts a la resta d’Espanya, doncs, n’haurien d’aprendre molt de les actituds lingüístiques dels estrangers, però és que els nascuts aquí tampoc som exemple de res. O almenys això es desprèn d’un altre dels paràmetres, el que recull l’interès pel català: entre els nascuts a Catalunya i la resta d’Espanya, l’interès per aprendre o millorar el català no arriba al 30% (menys de la meitat del desinterès, un 62,9%), mentre que entre els estrangers és del 61,7%, pràcticament el doble dels que no hi tenen interès (31,1%).

Afortunadament, les dades de l’enquesta s’han vist confirmades per dues bones notícies. D’una banda, l’increment del 12% en el darrer any dels inscrits als certificats de català, tot un símptoma que el prestigi que es dona a la llengua té a veure amb els avantatges que comporta disposar d’algun títol oficial; i de l’altra, la posada en marxa de la campanya “No em canviïs la llengua”, per la qual són els estrangers els qui interpel·len els catalans a parlar en català per mitjà d’autovídeos i d’un canal propi a YouTube (a veure si així, finalment, ho entenem). Tenint en compte que els estrangers representen el 15,1% de la població catalana, hem de ser conscients que sense ells ni sense actituds d’acollida lingüística no ens en sortirem.

L’endemà que no m’entenguessin en un local d’oci, vaig anar a comprar una crema solar a una drogueria. Mateixa situació comunicativa, resultat contrari: vaig ser atès en un català esforçat però plenament funcional i comprensible. I així com tothom corre a les xarxes per fer saber que a tal lloc no l’han entès, cal dir també que d’aquests casos ningú no en parla.