Selecciona Edició
Connecta’t

Toni Bou ja no té por de perdre

El pilot de Piera encadena 13 temporades seguides guanyant títols i assegura que ja no s'obsessiona en el dia que falli

Toni Bou, aquest dimarts a la plaça de Catalunya.
Toni Bou, aquest dimarts a la plaça de Catalunya.

Toni Bou és una bèstia irreductible. Ho admet ell mateix, i hi afegeix èmfasi: "Soc bastant animal". El pluricampió del món de trial encadena 13 anys seguits adjudicant-se mundials, tant a l'aire lliure com en la modalitat indoor. Amb 32 anys, el pilot de Montesa-Honda alimenta el seu voraç gen competitiu amb una dieta uniforme: victòria cada dia. Ha guanyat totes les curses d'aquesta temporada i es va coronar campió per tretzena vegada consecutiva diumenge passat a França, quan encara s'ha de disputar la darrera cursa del calendari, prevista per a finals de setembre a la Nucia (València). "Per un esportista és clau estar motivat", admet, i explica que "les ganes de guanyar" les porta de sèrie. Per entonar-se, no li calen els consells motivacionals de cap psicòleg ni l'ajuda de cap coach. "Per mi és una cosa innata, però és cert que si aconsegueixes els teus objectius és més fàcil seguir".

L'anhel de victòria és proporcional a l'atac d'amnèsia que pateix quan es posa al manillar de la seva moto: "Començo de zero cada vegada". El saló de trofeus de casa seva és ple a vessar però té la memòria lleugera com una ploma per no caure en el relaxament. Ni tan sols quan sona el despertador, l'endemà de fer una cursa i amb el cos masegat per l'esforç, es deixa vèncer per la temptació de mandrejar. "El gran avantatge que tinc és que m'encanta el que faig, m'ho passo molt bé, aquest esport és la meva passió". Ho certifica Miquel Cirera, director de l'equip Montesa-Honda: "El dia que no va en moto es posa malalt".

El grau d'obsessió que té quan s'entrena i quan encara les zones es contraposa al seu tarannà quan baixa de la moto de trial. Assegura que és un "despistat" i mostra un caràcter distès i proper, tant que el fotògraf Carles Ribas destaca, després de passejar-lo per plaça Catalunya per fer-li unes fotos, que sembla mentida que tingui un currículum d'estrella mundial.

Perquè Toni Bou, que va créixer aplaudint els títols de Jordi Tarrés i Doug Lampkin, set per al de Rellinars i set per al britànic, està a punt de doblar el palmarès victoriós dels seus dos antics ídols. Riu quan se li posen les xifres sobre la taula. "Tretze anys consecutius és increïble, no ho podia ni somiar", diu, i admet que el valor de la gesta el pairà de manera més clara el dia que deixi de donar gas i miri enrere. Mentrestant, arrossegar un llegat tan victoriós comporta uns peatges: "Si faig segon, és una derrota". També d'això n'ha après. Explica que, fins que va tancar la dècada prodigiosa, deu títols a l'aire lliure i deu més indoor, els nervis se'l menjaven quan pensava que podia fallar. "He perdut la por de perdre", relata. Explica que el seu neguit ha fet un tomb cap a plantejaments menys sufocants. "He de pensar que si arriba el dia que algú em derrota, refer-me i tornar a guanyar serà l'hòstia". De moment, i des de fa 13 anys, només es mira el món des del graó més alt del podi.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >