Selecciona Edició
Connecta’t

Les dones que van desafiar el poder de l’home sobre l’art

El projecte Feminismes! presenta al CCCB dues exposicions que evidencien les relacions entre el feminisme radical dels setanta i les derives actuals

Jornades Catalanes de la Dona, 1976.
Jornades Catalanes de la Dona, 1976.

Judit Carrera, directora del CCCB des de l’octubre del 2018, estrena la seva pròpia programació amb Feminismes!, un projecte expositiu de gran envergadura que estableix línies d’unió i ruptura entre l’explosió feminista dels anys setanta i les lluites actuals, més plurals i diverses i directament relacionades amb altres formes de desigualtat i dominació com el racisme o la transfòbia. Tot i que és probable que el públic el percebi com un projecte únic, es compon de dues exposicions: L’avantguarda feminista dels anys setanta, que aplega més de 200 obres de 73 artistes internacionals, nascudes entre el 1929 i el 1958, que pertanyen a la Verbund Collection de Viena i Coreografies del gènere, comissariada per Marta Segarra, que desplega les obres de 16 artistes contemporànies locals, representatives de les problemàtiques universals dels feminismes contemporanis. “Per això hi ha el títol en plural, que destaca la multiplicitat de perspectives, i l’exclamació, que dota el terme d’un plus de sorpresa, alerta i afirmació”, indica Carrera.

Després d’anys d’exposicions protagonitzades per la creativitat masculina, visitar una planta sencera del CCCB plena d’obres de dones evidencia la injustícia de dècades de veus silenciades o reduïdes a una simple anècdota en un panorama dominat pels homes. El recorregut arranca amb Semiòtica de la cuina, un divertit vídeo de Martha Rosler que marca una de les característiques de l’art fet per dones: la seva mirada irònica, desencantada i fins i tot humorística, que rebutja l’autocommiseració compungida per materialitzar-se en una reivindicació vital i combativa. Una actitud guerrera però no violenta, tot i la dona armada que apunta al visitant amb una pistola des del pòster de l’exposició.

Having our cake and eating it. ampliar foto
Having our cake and eating it.

L’autora, Ulrike Rosenbach, com moltes de les seves coetànies, va escollir expressar-se a través de la performance i del registre en vídeo o fotogràfic. “Aquestes tècniques els permetien allunyar-se de la tradició pictòrica, que durant segles va permetre que les dones entressin en el món de l’art només com a objecte de representació per als seus col·legues homes”, afirma Gabriele Schor, fundadora i directora de la Col·lecció Verbund, l’única a Europa d’aquestes característiques, que adquireix des de fa 15 anys només obres de dones amb la voluntat de recuperar i visibilitzar un relat gairebé desconegut, proporcionant context històric i referències als feminismes actuals.

Puta mestiza. ampliar foto
Puta mestiza.

Amb motiu de la presentació a Barcelona, la col·lecció ha incorporat set artistes locals. A més d’Esther Ferrer, l’única espanyola que ja formava part del fons, s’hi han inclòs obres d’Àngels Ribé i Eulàlia Grau, que ja han estat adquirides i també d’Eugènia Balcells, Mari Chordà i Marisa González. També s’hi han sumat Pilar Aymerich, amb les seves fotos de la històrica performance de Nyakes netejant el terra del paranimf de la UB durant les Jornades de les Dones del 1976, i Dorothée Selz, amb la seva denúncia de les escultures eròtiques d’Allen Jones de dones convertides en mobles, que es van fer famoses gràcies al Milk Bar de La naranja mecánica, de Stanley Kubrick.

Fites del feminisme a Espanya

1976: 3.000 dones participen en les I Jornades Catalanes de la Dona

1977: es legalitzen els anticonceptius

1981: es legalitza el divorci

1985: despenalització parcial de l’avortament

1996: es crea la Xarxa Feminista de Catalunya

2004: s’aprova la Llei contra la Violència de Gènere

2005: s’autoritza el matrimoni entre persones del mateix sexe

2014: fracassa l’intent de restringir el dret a l’avortament

2015: Llei d’igualtat efectiva entre homes i dones

2018: el 8 de març se celebra la principal manifestació feminista

Atès el gran nombre d’artistes i obres, el passeig necessita temps per apreciar els molts punts de contacte i les analogies iconogràfiques: cordes, cintes adhesives i vidres per fer visible el confinament opressiu; ironia i provocació per denunciar els estereotips de bellesa i rebel·lar-se contra la visió fal·locèntrica de la realitat. La representació dramatitzada dels rols femenins com a estratègia per renegar dels tòpics i els arquetips socials dona pas a la visió contemporània de Coreografies del gènere, que ofereix una panoràmica de les noves problemàtiques i les eternes reivindicacions, repartides en quatre focus temàtics. Les sexualitats no normatives que afloren a l’obra de Toxic Lesbian, l’ecofeminisme d’Eulàlia Valldosera, la denúncia de l’explotació sexual de Núria Güell, la reivindicació de la sexualitat de Mireia Sallarès o Maria Llopis, i la descolonització de tots els valors hegemònics, incloent-hi el feminisme de Daniela Ortiz o Julia Montilla, són alguns dels temes que es tracten en aquest recorregut. “El cos es manté com un dels espais de batalla política i cultural més important, tant als anys setanta com ara”, conclou Carrera.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >