Selecciona Edició
Connecta’t

Mireia Belmonte: “Anar a un Mundial és bonic però si no he d’estar al podi no hi vull ser”

La campiona olímpica espanyola, que suma 1.000 dies d'entrenament en altura en l'última dècada, reflexiona sobre la seva manera de preparar i afrontar Gwangju 2019 i Tòquio 2020

Mireia Belmonte corrent al cim del Penell, al juny. Ampliar foto
Mireia Belmonte corrent al cim del Penell, al juny.

El Cerro Veleta és un ganivet elevat a 3.400 metres per sobre del mar per efecte del xoc de les plaques tectòniques d'Europa i l'Àfrica. El vendaval persistent ha polit el cim fins a mostrar la pedra nua: un micasquist gegant metamorfitzat, brillant com la plata i pesat com el ferro. Dues cabres salvatges patrullen el camí que recorre el tall banyat pel sol. Sembla el lloc més inadequat per preparar un Mundial de Natació quan Mireia Belmonte passa corrents al costat del fisiòleg Iñigo Mugika, que li canta les pulsacions: “135!”. Una setmana abans, corrent a la mateixa velocitat durant 50 minuts al mateix lloc les pulsacions de la nedadora van arribar a 150. Fred Vergnoux, l'entrenador, diu que això pot ser indici d'una “adaptació” fisiològica a l'alçada, conseqüència de l'augment de producció de glòbuls vermells.

La Mireia ve de nedar vuit quilòmetres pel matí, la qual cosa suma 101 quilòmetres els últims set dies a la piscina del CARD de Sierra Nevada, situat 1.000 metres més avall. Encara li'n queden per nedar almenys uns altres 300 abans de viatjar a Corea per disputar els Mundials que comencen aquest diumenge a Gwangju.

"Córrer pel cim del Veleta em fa sentir especial”, apunta la badalonina. “Molt poca gent pot aguantar dies com aquest: nedar vuit quilòmetres al matí, córrer a la Veleta, nedar vuit quilòmetres a la tarda... És un dia dur. Però quan vas a un Mundial o uns Jocs a nedar un 400 estils al matí i un 400 estils a la tarda, està davant el mateix dolor. Els nostres dies d'entrenament són tan complets que quan només has de nedar una prova et sents alleujat”.

La Mireia suma un total de 142 setmanes d'entrenament en alçada, entre Sierra Nevada i Font Romeu. Gairebé 1.000 dies, tres anys, en un període d'una dècada. L'alçada va passar de ser un terreny experimental a constituir la base de la seva preparació camí de les quatre medalles olímpiques entre el 2012 i el 2016. Rumb als Jocs del 2020, els Mundials de Gwangju no la troben especialment afinada però seran el punt de referència d'una posada a punt la meta de la qual es fixa d’aquí a un any a la piscina olímpica de Tòquio.

“Avui estic molt millor”, adverteix la nedadora, que passa les nits en una cambra d'hipòxia que simula una altitud de 3.000 metres per estimular la producció d'eritropoetina i així millorar l'oxigenació, la resistència i l'eficàcia muscular. “Ahir vaig dormir fatal i el dia va ser horrible. Però cal aprofitar els dies que estàs malament per fer un simulacre de competició; perquè si un dia em trobo malament durant la competició he de saber competir. De vegades et despertes descomposta i en comptes de quedar-te al llit dius: ‘Faré el dia com toca, i si durant la competició em trobo tan malament com ara ja sabré com portar-ho”.

“Normalment, dormo unes vuit hores”, diu. “Però ahir en vaig dormir quatre. A la cambra tens mal de cap per la baixa pressió atmosfèrica. Et despertes molt. Jo dormo a qualsevol banda però de vegades el cansament acumulat no ajuda”.

Poques vegades en la història de la natació femenina s'han abordat programes més amplis que els que afronta l'espanyola des del 2012. Amb 28 anys no pensa canviar. A Gwangju aspira a nedar els 200 i 400 estils, el 200 papallona, i els 400, 800 i 1.500 metres lliure. “Jo entreno totes les distàncies i tots els estils”, avisa, quan li pregunten per les proves que ha preparat millor aquesta vegada, “perquè mai saps com et sortirà la competició. De vegades et prepares per una cosa i te'n surt una altra. La prova en què he estat més regular és el 200 papallona, i potser és perquè acostuma a ser al final de la setmana de campionat, que és quan millor em vaig trobant”.

“Jo no puc fer una posada a punt sense gaire volum com altres nedadores més específiques”, explica. “Jo necessito nedar molts quilòmetres fins al dia abans de competir. Si no el cos no aguanta les 16 vegades que en una setmana em puc llançar a l'aigua per competir. Acumules metres al cos i si no t'entrenes per aguantar et passa factura. Jo noto que com més competeixo millor em trobo”.

“Estic entrenant molt bé”, diu; “només em falta la gran prova que és el Mundial. Continuo amb les mateixes ganes, la mateixa gana que abans de guanyar l'or als Jocs de Rio. Anar a uns Jocs o a un Mundial només a participar no val la pena. Ja he estat en tres Jocs i la competició és molt bonica però si no he de pujar al podi no hi vull ser”.

Pàl·lida i seca, més prima que mai, la Mireia va afrontar el gruix de la seva última concentració en alçada al límit de l'esgotament. Després d'una tardor sabàtica, arriba a Gwangju sobrecarregada, lluny del seu punt més dolç. L'espera el Mundial més complicat de la seva carrera. Però s'ha preparat per al pitjor.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >