Selecciona Edició
Connecta’t
L'ESCRITA OPINIÓ i

Música i missatge

Si la música, pelada, transmet alguna cosa humorística, això es deu també a l’educació de l’oient

El músic Frank Zappa.
El músic Frank Zappa.

A les seves memòries, Frank Zappa es pregunta si en la música hi ha lloc per a l’humor. I quan el lector espera una resposta afirmativa, basada en l’obvietat que les lletres poden ser humorístiques, Zappa parla dels timbres i es posa hipocràtic. L’humor no només té a veure amb el riure, ans els humors, segons l’antiga concepció grega, són els diversos estats d’ànim. I els timbres d’una trompeta amb sordina, d’un saxofon que navega pels registres baixos, la plorera del clarinet jueu i els acudits fàcils del trombó de vares, tot plegat té connotacions humorístiques.

Zappa continua. S’abranda. Ha reflexionat. Diu que si la música, pelada, transmet alguna cosa humorística, això es deu també a l’educació de l’oient. I diu que per això combina els sons de manera que diguin més coses que les mateixes lletres, sobretot per als oients americans, literalment “criats amb tots els clixés subliminars que modelen la seva realitat auditiva, des del bressol a l’ascensor”. I acaba explicant que, quan està de gira, estipula variacions sonores del repertori en funció de les notícies locals, assassinats, incendis, casaments, festes del tractor, un veritable “collage d’americanades”.

Nietzsche, un músic frustrat, va dir que, sense la música, la vida seria un error. Tolstoi, que no sabia tocar cap instrument, la va definir com la taquigrafia de l’emoció. I Borges va assegurar que la música és una misteriosa forma del temps. Però tot escriptor que n’ha parlat, de la música, sense prou coneixement tècnic ha fregat la cursileria, perquè el llenguatge de les emocions és gairebé indomable. D’això que m’agradin tant els compositors que saben enraonar i escriure. Que dominin l’art de la partitura, i que puguin aixecar-te l’ànima dels peus o ensorrar-te el dia, és el mínim que se’n pot esperar. Però que pensin l’ofici i el llenguatge musical i en tradueixin la reflexió, aquest aspecte em sembla extraordinari.

És una delícia trobar el compositor Joan Magrané per Barcelona i sentir-lo parlar de l’obra que té entre les temples. Posa una cara, el veus que de cap convoca la partitura, la toca per dins i després t’explica, et tradueix el sentit que ha volgut imprimir-li. I em va entusiasmar una conferència de la violinista Andrea Jofre sobre com les bandes sonores de les pel·lícules contribueixen al clima desitjat: l’interval de segona menor, per exemple, ens posa els pèls de punta en films clàssics com Psicosi, Jaws o Halloween.

Zappa tenia raó: l’educació sonora de l’oient fanga el camp per dir-li americanades sense haver de fer servir les paraules. Tanmateix, el meu gust passa pels artistes que saben combinar tots dos vessants, llengua i música. Zappa en va ser un, un dels més brillants. Magrané i Jofre van pel camí. I d’això que jo sovint m’hagi posat en mans de Josep Pedrals. Músic, rapsode i escriptor, quan tinc fam de catalanades acudeixo a un recital seu, me’n compro un llibre o vaig a sentir-lo amb els seus diversos grups. Catalanades d’una qualitat exorbitant, ideals per a la meva educació sentimental.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >