Selecciona Edició
Connecta’t

Jo també tinc un oncle a Amèrica

Encara que se’l considera metòdic i hiperactiu, només presumeix de ser un curiós insaciable, un savi despistat preocupat per la socialització del coneixement i també de la riquesa

El periodista i matemàtic Adrián Paenza.
El periodista i matemàtic Adrián Paenza.

Va néixer a Buenos Aires, viu a Chicago, té casa a Nova York i viatja sovint a Londres, Manchester i Barcelona. No para de voltar pel món i ara mateix està a punt de tancar un bitllet d’avió cap a Pequín. No és cap parent llunyà de qui hagi tingut notícia de manera inesperada per un familiar o a través d’una carta certificada, ni ningú que hagi de cuidar bé perquè n’espero una herència, sinó que tinc la sort que en gaudeixo en vida. És un regal que comparteixo amb la Montse i el Sergi.

Parlem sovint i ens veiem de tant en tant des que coincidim, per sort, amb un amic comú a Munic. No hi ha res que em vingui més de gust que reviure la trobada sempre que puc perquè em va bé per a les cames i el cap, i també per a l’estómac, perquè no para de caminar ni de pensar ni tampoc de menjar. És igual de llaminer ara, amb 70 anys, que quan era un nen i sortia d’una confiteria de Buenos Aires. Al costat seu se n’aprèn sense parar i sense pagar; i et converteixes en un alumne disposat a escoltar-lo i a seguir-lo, si cal, fins a Chicago.

N’hi ha que necessitem ajuda per sortir de casa, sobretot els que no dominem gaire l’anglès i som incapaços de llogar un cotxe, gent avorrida que fugim del risc i que tenim tendència a renegar davant del que desconeixem, i més quan es tracta d’arribar a Amèrica —jo viatjo llegint les aventures de l’admirat Jacinto Antón. Només hi veiem dificultats, fins que ens trobem algú que ens fa de xerpa i que ens acompanya per convertir el malson en una aventura, com va ser la visita a Chicago. Aquella ciutat que coneixia poc i maleïa molt pel vent i el fred, trobo que ara és la més càlida dels Estats Units.

El mèrit és del meu oncle, tan servicial i pedagog que fins i tot va aconseguir que se’m despertés l’interès per un esport que per a mi era estrany, el beisbol, i que gaudís de la victòria dels Chicago White Sox contra els New York Yankees per 5-4. Ja no renego del bat i encara menys dels robots i dels cotxes elèctrics després de conèixer l’Alexa i viatjar cada dia en un Tesla. Ja no em fa por la intel·ligència artificial des que vaig conviure amb un guanyador del premi Leelavati de l’ICM (2014).

El guardó és l’equivalent a un Nobel de matemàtiques, propi de qui està considerat el millor divulgador de la matèria al món, tan brillant amb els universitaris com amb els executius, molt sol·licitat com a conferenciant en centres com el Museu de Matemàtiques de Catalunya i tan estimat pels seus lectors que ja ha publicat 18 llibres. Algun fins i tot ha esdevingut un best- seller en països com el seu, l’Argentina. No hi havia res per mi més seriós i difícil que una classe de matemàtiques fins que vaig conèixer el meu oncle d’Amèrica.

“No hi ha cap nen que es llevi al matí i es pregunti quants angles descriu el sostre de l’habitació”, explica. “Potser si li expliquem que amb les matemàtiques millorarà la seva puntuació als videojocs, llavors ens pararà atenció”, continua després d’advertir que li encanta comprar regals als fills dels amics sempre que expliquin el motiu de l’elecció, perseverant com és a l’hora de dubtar i fer preguntes com: “Per què no es pot dividir per zero?”, així, de cop i volta, mentre passejava pel parc del Millennium.

De vegades els seus requeriments poden arribar a cansar ments tan brillants com les de Marcelo Bielsa o Manu Ginobili. I amb les seves càbales i endevinalles tenia intrigada la plantilla dels Spurs. Amic íntim de Manu i de la majoria de figures argentines del bàsquet, li encanta la NBA i és un prestigiós periodista esportiu i científic a l’Argentina. Ha estat distingit diverses vegades amb el premi Martín Fierro i és qui en sap més de Maradona: el coneix des dels 13 anys i va viure amb ell el maleït Mundial del 1994.

“Em van tallar les cames”. La declaració de Diego, acusat de dopatge i expulsat del torneig, la va recollir el meu oncle en una habitació d’un hotel de Dallas. “Cap company parla malament de Maradona”, assenyala. “Una vegada em va explicar que, tret que fos per anar al camp, només havia sortit dues vegades de casa seva a Nàpols, totes dues just abans de Nadal per comprar un detall per als jugadors de l’equip i les seves famílies, i en totes dues el van haver de rescatar els bombers”, afegeix després de preguntar: “Li passa res a Messi? Camina! No corre com el Diego?”.

Després de la pregunta ve la repregunta, i després de l’exposició de big data ve la interpretació i selecció de les xifres, la part intel·lectual combinada amb l’amena, un procés racional i més tard imprevisible en què el meu oncle es mou amb gràcia per la seva condició d’excel·lent comunicador, persona propera i generosa, capaç de tocar el piano i de patinar sobre gel, ara geni després de ser un nen prodigi, famós a Buenos Aires. “Els científics encara no es posen d’acord en el que vol dir ser intel·ligent”, repeteix des de l’anonimat a Chicago.

Encara que se’l considera metòdic i hiperactiu, només presumeix de ser un curiós insaciable, un savi despistat preocupat per la socialització del coneixement i també de la riquesa, l’accés a la informació, l’educació, la salut i la tecnologia en igualtat de condicions per a qualsevol ciutadà, tan distanciat en qualsevol cas de Mauricio Macri com proper a l’expresidenta Cristina Fernández de Kirchner. Més proper també a la cultura anglosaxona que no pas a la llatina, el meu oncle es desviu per fer feliç amics com Jorge Valdano, Santi Segurola o Pep Guardiola.

“No faig més que estimular els altres, treure idees que no sabien que tenien al cap”, conclou després d’una exhibició d’hospitalitat que s’acaba amb dues qüestions: “Pot ser que en lloc de llibres guardem xips que per moments i d’acord amb les nostres necessitats ens permetin exercir d’arquitectes, metges o advocats? Quanta memòria pot emmagatzemar el nostre cervell? La gràcia no és conduir un cotxe automàtic, sinó programar-ne el software; jugar, pensar, despertar l’intel·lecte”.

Potser són massa interrogants per a una figura gegantina, per docta i per humana, avui vulnerable per un dolor de ciàtica que no li impedeix cuidar-nos a la Montse i a mi. No havia pensat mai que tingués un oncle a Amèrica, i encara menys que fos una persona tan entranyable i famosa com Adrián Paenza, el mateix que després d’un parell de trobades a Barcelona ens va convidar a compartir la seva fortuna a la preciosa Chicago, la ciutat on un dia va arribar perquè buscava un metge que pogués curar el fill d’un amic íntim de Buenos Aires.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >