Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES

El periodisme màgic

Una de les millors finestres per entrar a la literatura factual de Kapuscinski

Haile Selassie, pallasso-monstre d’Àfrica que Kapuscinki convertí en periodisme literari.
Haile Selassie, pallasso-monstre d’Àfrica que Kapuscinki convertí en periodisme literari.

La història d’una nació no es troba als parlaments ni als camps de batalla, sinó en el que la gent es diu; (...) em passaria la vida recorrent la ciutat, escoltant la gent —sense que ho sabessin, si calia— i anotant tot el que a mi em semblés revelador”. Això li diu el protagonista del clàssic El secret de Joe Gould al periodista Joseph Mitchell. I això és el que, salvant les distàncies, faria un dels grans reporters de tots els temps, Ryszard Kapuscinski, amb un estil visionari i intransferible, tal com es pot gaudir a L’emperador, retrat majúscul d’un d’aquells pallassos-monstres que ha generat Àfrica, Haile Selassie, Rei de Reis, descendent directe de Salomó, que entre la fantasia i l’horror cavalcà Etiòpia entre 1930 i 1974.

L'emperador

El periodisme màgic

Ryszard Kapuscinski
Traducció de Pau Freixa
Navona
199 pàgines
17 euros

No era L’emperador el seu llibre predilecte (preferia Un dia més de vida, potser per la guerrillera angolenya), però sense dubte és una de les millors finestres per entrar a la literatura factual de Kapuscinski (Plinsk, 1932-Varsòvia, 2007), un dels millors de la no prou reconeguda escola polonesa de periodistes. En 200 planes hi és tot, un veritable catàleg de les seves virtuts. I són moltes...

Moralment convençut que “és erroni escriure sobre algú amb qui no s’ha compartit una mica de la seva vida”, com diu el seu decàleg deontològic Los cínicos no sirven para este oficio, comença l’autor d’Eben aplicant la seva llei no escrita que el periodista ha de desaparèixer entre la gent, mimetitzar-se, passar per algú del lloc, una mena d’adaptació de l’actoral mètode Stanislawski aplicat al periodisme. Això fa que, en el llibre, tot el protagonisme se l’endugui, en forma i fons, un cor gegant compost tant per gent del palau (militars, servents de l’emperador, funcionaris...), com de les cabanes (sindicalistes, universitaris, pagesos...). El grau de finesa amb què treballa és tal que cada veu té una parla que li és pròpia, i això implica un timbre, un lèxic concret. El polonès ho va resoldre fent servir expressions fins i tot de segles passats.

D’aquestes veus, el lector només en coneixerà les inicials (C, U, Z-W, B, K-S, M...), estratègia que respon tant a una protecció elemental dels informants com a una altra de les sagrades lleis no escrites del reporter: el què és sempre més important que el qui. Aquesta estructura, alhora, permet a Kapuscinski anar abordant un mateix aspecte des de diversos angles, amb veus oposades, amb la tècnica literària d’El quartet d’Alexandria, de Lawrence Durrell.

Serà la suma de totes aquestes veus el que, a manera de tessel·les d’un mosaic romà, donaran l’exhaustiva mirada al tema, en una tècnica que dominava com ningú (El sha, El imperio, els Lapidàrium...). És per això, també, que tots els grans textos de Kapuscinski traspuen una mena d’assagització del reportatge que recorda que el periodista era llicenciat en Història i admirador del seu compatriota l’antropòleg Bronislaw Malinowski. Però el lector no ha de patir, perquè és a les mans d’un gran literat i millor periodista: les xifres que trobarà seran les justes (per aquí uns 500 milions de dòlars que són els que Selassie té a Suïssa; per allà els 52 coixins de diferents colors i gruixos sense els quals no podia seure enlloc i que requerien un servent sols per a aquesta funció; els 20 telèfons sobre el despatx; els 15 palaus reials...). I tot embolcallat d’un aire de faula, com de conte oriental, amb rimes en prosa: “I quan tots quedaren farts de menjar, es posaren a ballar i el seu Senyor a elogiar, (...) sols de divertir-se xerraven, de riure es petaven, excentricitats recordaven i faules es contaven. Pobres, però alegres. Desgraciats, però engrescats. Sense un ral, però amb to jovial...”, fa recitar a un dels seus testimonis sobre l’estratègia del panem et circenses de Selassie. No és estrany que al seu se l’hagi batejat com a periodisme màgic, jugant amb el realisme màgic del seu amic García Márquez.

Arriba L’emperador en català als 41 anys de la publicació original i als 30 de la versió castellana, com El secret de Joe Gould, que també ha aparegut enguany en la llengua de Pompeu Fabra per primer cop des de 1964. Són senyals de la feblíssima salut de l’edició de periodisme en català i de l’assaig en general, que sembla despertar a l’ombra del 6% d’increment del gènere el 2018, ara ja el 30% dels llibres que es venen a Espanya. Potser un dels greus problemes que té Catalunya avui sigui el de no poder llegir, interpretar, el món amb la seva llengua. Pocs com Kapuscinski per redreçar-ho.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >