Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

La llarga agonia del procés

És sorprenent la coexistència del que va de l’afany de tenir estructures pròpies d’Estat a reclamar que les institucions de l’Estat es reubiquin a Montjuïc

Una estelada... amb un semàfor vermell.
Una estelada... amb un semàfor vermell. Reuters

Un experimentat estratega de la política catalana deia fa un temps que el constitucionalisme tenia a favor seu una depressió del somni independentista que generaria divisions i bretxes irreconciliables i, en segon terme, la laboriosa opció de guanyar espai en les confrontacions electorals. Ara per ara, fa fortuna el que l’estratega definia simplement com “dividir, dividir, dividir”. Aquesta divisió cada vegada més aparatosa del bloc secessionista encara no té com a element de contenció una estratègia articulada amb fórmules imaginatives per unir més el constitucionalisme, si és que hi ha voluntat d'intentar-ho.

Els penosos despropòsits dels polítics independentistes i del seu entorn mediàtic, a vegades visiblement a punt d’abandonar el vaixell, han aconseguit un efecte inesperat: la indiferència i la passivitat de força ciutadans, amb una estupefacció –tant per l’impasse postelectoral a tot Espanya com per l’agonia del procés– que no és el millor equipatge per anar-se’n de vacances. En altres casos, hi haurà sopars d’estiu per especificar la millor tàctica en l'afany de reacomodar el catalanisme moderat, una empresa que no s’emprèn de la millor manera demanant que el Senat es desplaci a Barcelona. I per què no a Melilla o a l'illa d'A Toxa? És sorprenent la coexistència del que va de l’afany de tenir estructures pròpies d’Estat a reclamar que les institucions de l’Estat es reubiquin a Montjuïc. Aquesta dicotomia irresoluble il·lustra el que està passant a la Catalunya política. Demani la independència i si no l’hi donen, exigeixi el trasllat del Senat.

Cal remuntar-se a recents episodis pleistocens per recordar que el pujolisme volia posar fi a les diputacions

La llarga i lenta agonia del procés es pot precipitar en algun moment o quedarà en estat comatós? Certament, el PSC, tot i que en part a expenses del que passi en la investidura de Pedro Sánchez, té avui el vent a favor. Recupera poder. Ha destil·lat els marges d’ambivalència que li permeten no sortir de cos sencer a la foto dels dos blocs. La maniobra de Manuel Valls a l’Ajuntament de Barcelona li va donar al PSC un poder efectiu alhora que eliminava la possibilitat d’un alcalde d’ERC. Amb una altra finta tàctica, ha pactat la Diputació de Barcelona amb Junts per Catalunya. Cal remuntar-se a recents episodis pleistocens per recordar que el pujolisme volia posar fi a les diputacions. Pujol acostumava a dir que, a diferència del PSC, el nacionalisme no era municipalista.

El constitucionalista italià Gustavo Zagrebelsky sostenia que aniquilant el moment fundacional el que es feia era erosionar la Constitució. Aquest ha estat un dels errors històrics del nacionalisme català. Va ser a la tardor del 1921 quan els partits polítics Acció Catalana –escissió de la Lliga i Estat Català van enviar un telegrama a Abd el-Krim, el cap de la revolta contra Espanya al Rif. El telegrama deia: “Davant de la nostra valent resolució en defensa de la Pàtria marroquina amenaçada per Espanya, els fills de Catalunya us envien un missatge de simpatia. No és la primera vegada que la terra catalana demostra la seva protesta per la invasió del Marroc. Recordeu la revolta de juliol del 1909. Avui Catalunya també condemna els mètodes bàrbars utilitzats per l’exèrcit espanyol. Salut. Coratge. Que visqueu molts anys”. Era l’actitud d’un nacionalisme primitivista i assilvestrat, en la mateixa època en què la Lliga de Cambó buscava bastir ponts. Sense els mateixos motius, una actitud similar va portar Carod-Rovira a parlar amb ETA a Perpinyà, transcorreguda la llarga etapa del pujolisme. A un extrem del nacionalisme català sembla un costum la força negativa de la deslleialtat. Que es coregin lemes antieuropeus a les concentracions radicals incideix en el fet que el que Catalunya significa i representa al conjunt d’Espanya no es pugui qualificar ara mateix com una contribució unànimement apreciada.

En aquest trànsit de desactivació politicomediàtica, l’independentisme radical ha optat pel llançament de torpedes contra la Prefectura de l’Estat

En aquest trànsit de desactivació politicomediàtica, l’independentisme radical ha optat pel llançament de torpedes contra la Prefectura de l’Estat. No es pot concebre cap manera millor d’expressar la història de deslleialtat que va iniciar els seus compassos exercitant el mètode de palanca al Congrés dels Diputats i es va anar desvinculant del sistema constitucional. Entre el parc temàtic i l’entropia, el nacionalisme català continua enviant els seus telegrames a Abd el-Krim. Puigdemont i Torra competeixen com a estafetes mentre el procés s’autoconsumeix i l’exèrcit espanyol, qualificat de bàrbar al telegrama del 1921, ajuda a apagar incendis a Catalunya, encara que això no incumbeixi el conseller d’Interior. Ningú és perfecte.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >