Selecciona Edició
Connecta’t

Arca, altre cop estrella al Sónar

L'artista veneçolà va tornar a imposar el seu perfil al festival amb un espectacle carnal. Sevdaliza, Daito Manabe o Shiva Feshareki van protagonitzar les primeres hores

Arca, durant la seva actuació dijous al Sónar.
Arca, durant la seva actuació dijous al Sónar.

Posar-se a pensar de manera intel·lectual o cremar-se els peus ballant com si demà s'hagués de prohibir per decret la música de ball. Dues de les desenes d'actituds que adopta el públic que assisteix al Sónar, aquesta cornucòpia musical que dijous va obrir les portes a Barcelona. Per primera vegada sota el sol de juliol, el festival va oferir una petita mostra del seu eclecticisme sonor amb actuacions com les de Dengue Dengue Dengue, Daito Manabe o Arca, gran protagonista de la jornada inaugural tal com ho va ser ara fa dos anys.

Cada vegada que el veneçolà Arca actua al Sónar, el concepte d'esdeveniment fa competència amb els lemes del festival: creativitat, tecnologia i negoci. L'expectació del públic que va omplir l'escenari Hall era la de les grans ocasions, semblant, salvant les distàncies, al que abans passava amb Jeff Mills, rei dels primers anys del festival. Però Arca és tota una altra cosa, molt diferent, conceptualment provocador, cru i capaç d'omplir l'escenari només amb la seva presència: els ulls del públic busquen sempre la seva imatge. I és que Arca sap com atreure les mirades i concitar l'atenció, a força d'una música inclassificable però que melòdicament és fàcil de reconèixer i fins i tot de taral·lejar i que en aquesta veu afectada hi té l'argument central d'atracció. Seria una mena de diva en tanga i lluentons –aquest era el modelet que lluïa– d'una òpera cantada a mig camí entre un estil molt profà i un de laicament sacre. Una oració del cos buscant l'autoafirmació. Una lloança a la nuesa remarcada pels seus ballarins.

Amb el públic en silenci, un fet força insòlit en un context de festival, el veneçolà, que va tenir el suport de Björk i Kanye West amb les seves col·laboracions, va presentar Sal de mi cuerpo, un espectacle amb tocs de cabaret combinat amb ritmes que no acabaven d'esclatar, mantenint durant bona part del concert certa retenció. Amb el format de cançó com a eix, Arca es va situar en aquest punt intermedi entre l'hedonisme i la lascívia i el desenvolupament conceptual d'un projecte que no es basa en una provocació sexual plana. No era ballable en el sentit estricte del terme ni la seva proposta demanava situar els dits en posició intel·lectual. Arca va a la seva. En aquest sentit, l'espectacle, centrat en la seva estampa, desfilant per una passarel·la que l'aproximava al públic, tenia un toc impur i bastard i una sinceritat desbordant, fins a l'extrem que els canvis de vestuari es feien a la vista del públic, no aliè als seus ulls, com fan les dives del pop. Un artista insòlit en el sentit més absolut del terme.

Abans els peus ja s'havien cremat amb Dengue Dengue Dengue, que en argot peruà significa ganes de festa. El duo va oferir una barreja de ritmes folklòrics del país via percussió acústica amb dos músics de més (congues, caixons, bongos) i ritmes electrònics servits pels dos components del projecte, amagats rere una màscara d'aire tribal que encara no s'entén com els permetia veure els seus aparells. Misteris de la tecnologia precolombina.

Els intel·lectuals es van apropar més tard a l'espectacle de Daito Manabe i el doctor Yukioyasu Kamitani, un intent d'imaginar com la música ens genera imatges al cervell. A partir de l'anàlisi del còrtex i de l'impacte que hi generen els sons, la pantalla es va omplir d'imatges que anaven des d'una espècie de cadena d'ADN feta amb línies rectes fins a neurones que reaccionaven al so passant per desenes de representacions diferents d'un cervell. Els més evident, en una anàlisi rupestre, és que el nostre òrgan més complex s'assembla notablement a una coliflor, una coliflor que aquí reaccionava a uns sons estructurats en composicions separades amb relativa forma de cançó, fregant la melodia i servint ritmes no marcats sinó impossibles de copsar, com ara renills de cavall i lladrucs de gos. Els espectadors més bromistes, els que no es feien preguntes –per exemple la que se suggeria en la presentació: quin aspecte tenen les nostres connexions neuronals sota l'efecte de la música?–, marxaven de l'auditori miolant. S'ignora si era la interacció que desitjava Manabe.

També va haver-hi deconstrucció, com la proposada per la turntablista Shiva Feshareki, capaç d'articular una gran quantitat de sons a partir de la manipulació de les rutines de rotació i lectura d'un giradiscos. O sigui, el plat com a instrument en si mateix. Enmig d'una cascada de sorolls, crepitacions, cops i rascades alienes al hip-hop tradicional en els turntablistes, l'artista anglesa va deixar escapar un llarg fragment de Stepping out, de Joe Jackson, per després anar desconstruint la peça.

Però l'artista que va triomfar a primera hora de la tarda va ser l'holandesa d'origen iranià Sevdaliza. La cantant va desplegar la sensualitat del seu pop sintetitzat amb gestos cap a una mena de trip-hop del futur servit per bases electròniques amb suports de bateria acústica i violoncel. Amb una imatge poderosíssima i una veu molt delicada i sumptuosa, Sevdaliza va captivar el públic amb la seva presència dalt de l'escenari. Duia un minivestit amb què es movia com la ballarina preferida d'un sàtrapa. Sensualitat en un punt de trobada entre orient i occident tant en el so com en l'estètica. La tradicional impuresa d'un festival amb poques certeses.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ