Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES

Els diumenges no s’escriu

Joaquim Carbó publica 'Testament', el seu llibre més ambiciós, una història d’històries que és al mateix temps un combat valent contra les fatigues i les desil·lusions

Joaquim Carbó juga a 'Testament' amb diversos registres, com ara una ucronia sobre la Guerra Civil
Joaquim Carbó juga a 'Testament' amb diversos registres, com ara una ucronia sobre la Guerra Civil

A Memòria d’un exili, el novel·lista Xavier Benguerel parlava de tots els projectes impossibles de realitzar que Joan Oliver ideava com a autor de teatre i la programació de temporades senceres amb obres seves i amb els noms i els cognoms dels actors que figurarien als cartells: Oliver volia construir unes peces ben fetes que retratessin àcidament la burgesia i que alhora fossin aplaudides, estrena rere estrena, per un públic immediat constituït majoritàriament per la mateixa burgesia. No va ser possible, i no seria gens estrany que hi hagi qui consideri la seva obra teatral com a escassa i mediocre, un indici del que hauria pogut ser. Aleshores la conseqüència que ve tot seguit és l’aparició d’una de les constants més inalterables de la cultura catalana: l’execució implacable de la llei de l’oblit. La voluntat individual de la permanència històrica, l’esborrany del començament d’una tradició, es dilueix davant de la desmemòria fulminant.

Testament

Els diumenges no s’escriu

Joaquim Carbó
Males Herbes
478 pàgines
21,90 euros

Per tractar d’impedir que aquesta síndrome esfereïdora caigui sobre la seva obra —no només sobre la part dedicada a la narrativa infantil i juvenil sinó també, i sobretot, a la que hauria d’haver seduït el públic adult—, Joaquim Carbó (Caldes de Malavella, 1932) publica Testament, el seu llibre més ambiciós, una història d’històries que és al mateix temps un combat valent contra les fatigues i les desil·lusions que deu haver acumulat un escriptor que, des dels començaments, ha tingut de conviure amb “la definició que un crític famós havia fet d’aquells que exercien una professió liberal o que treballaven en una oficina —escriptors de diumenge a la tarda, a ciutat, si plou—, uns petitburgesos (...) que de tant en tant s’atrevien a publicar un llibret de poemes, un recull de narracions o, fins i tot, els més inconscients, una novel·la, tot escrit a estones perdudes”.


En primer lloc, doncs, Testament és la manera que Carbó ha tingut de demostrar com n’és de saludable la renovació de les forces quan els sofriments per la poca recepció crítica dels seus llibres passen a segon terme i s’opta per continuar fent el que sempre s’ha fet: fabular sobre els somnis, sobre l’amor i la mort, el bé i el mal, i escriure ficció, a pesar dels pocs lectors, a pesar de les xacres físiques de l’edat, tal com succeeix amb l’escriptor vell que protagonitza de forma emmascarada Testament, que confia les notes i els arguments d’unes novel·les i uns relats que ja no es veu amb cor d’acabar a un veí jove —que és un jove lector—, que és l’encarregat d’interpretar-les, comentar-les i explorar, en fi, les possibilitats del procés d’escriptura: Testament es pot llegir com un compendi de consells pràctics per a futurs escriptors —que es poden seguir o es poden esquivar, és clar. Però també accepta —o exigeix— una lectura més desmesurada, ja que no oculta la gosadia de voler ser un catàleg de gèneres narratius executats sempre amb una prosa lleugera i feliçment trivial. Durant sis jornades de lectura —perquè la setena cau en diumenge i cal descansar, per dur la contrària al “crític famós” el nom del qual ningú ja no recorda—, el lector jove i els lectors de Testament van passant de la novel·la històrica —Balada per a contratenor, la més fluixa—, a la ucronia sobre la Guerra Civil —Una guerra de paper, la més previsible perquè l’alimenta l’imaginari republicà i esquerranós—, de la crònica neorealista al document generacional. I és precisament en aquests dos àmbits quan Carbó assoleix una mena d’estat de gràcia creatiu i una enorme convicció narrativa: a La vorera hi passa tot el vent de la història mínima de la postguerra, i el cúmul d’aventures de volum aparentment insignificant aixeca aquella remor estranya de gent i vida que sempre ha sigut la matèria primera de les novel·les. A El temps de la Syra no costa trobar-hi el que normalment és una excepció en la narrativa catalana: la descripció d’uns matisos socials, la imbricació d’uns personatges amb l’entorn anomenat “societat catalana”, i veure com funciona la discòrdia.

Més enllà de la versemblança i de les connexions narratives que es desenvolupen al llarg del llibre, Testament ve a confirmar que el to és el que dona verdaderament el valor de la permanència literària: més enllà de la tristesa pel desdeny rebut fins ara, cal agrair que Carbó no renunciï a la vitalitat estimulant de la literatura.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >