Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Buñuel sense mites

La correspondència escollida, prop de mil cartes, revela un cineasta que sap enfrontar-se a una indústria en canvi constant

Luis Buñuel, durant un rodatge.
Luis Buñuel, durant un rodatge.

El llibre fa més d’un any que és a les llibreries, el ressò és lleu i el valor, de pes: gairebé un miler de cartes de Buñuel o adreçades a ell. Han estat recopilades per Jo Evans i Breixo Viejo, dos estudiosos i docents del món acadèmic anglosaxó. N’hi ha més, però el criteri de la selecció era necessari: retre compte de la complexa vida professional de Buñuel i la inquietud i l’encert amb què s’hi dedicava, aplicant-hi les seves entrenades dots de productor i el seu caràcter d’home d’acció de perspectiva moral. És un criteri lluminós que poques vegades s’aplica al cineasta, un dels gegants del cinema.

Som al davant d’un Buñuel que parla de diners, com correspon al laboriós art d’equip i l’enfollidora indústria del cine. Encara més si fas cine en quatre contextos: francès, espanyol, mexicà i nord-americà, i ets un exiliat, un roig. La família et pot ajudar a casa però no et pot produir. Buñuel sense mites. Luis Buñuel. Correspondencia escogida (Cátedra) és un d’aquells llibres que en altres llocs seria una fita i n’estaríem parlant des que va aparèixer, el maig de l’any passat. Per sort, els llibres no caduquen.

Sabia que s’havia mort sense un cèntim, però fa mal llegir-ho. El 28 de novembre del 1982, vuit mesos abans de morir, escriu al fill gran: “Davant d’aquesta situació econòmica tan catastròfica, sé que vosaltres dos i la vostra mare podreu tenir problemes de diners en el futur. Això em té preocupat per la tranquil·litat de la Jeanne [la seva dona]. Hauràs de disposar del meu arxiu i del quadre de Dalí com a possible font d’ingressos. Crec que el millor seria intentar vendre’l a Espanya o en un altre lloc però COMPTE!! amb la gentussa que corre per les institucions públiques, que saps que no me n’he refiat mai, però que, en casos com aquest, van la mar de bé. Et previnc que són del morro fort, però és cosa teva. Abraçades, Luis”. El 29 de juliol farà 36 anys de la seva mort. L’arxiu i el retrat de Dalí els va comprar el Reina Sofia, diria que per una quantitat ridícula. El quadre es va quedar al museu i l’arxiu va passar a la Filmoteca Espanyola i a les mans d’un arxiver que n’ha tret bon profit, cosa que no poden dir tants estudiosos de Buñuel.

Luis Buñuel. Correspondencia escogida (Cátedra) és un d’aquells llibres que en altres llocs seria una fita i n’estaríem parlant des que va aparèixer, el maig de l’any passat

Si busqueu en el llibre el seu humor, hi és, però no acudits aragonesos sinó un corrent de línies de gran precisió a l’estil del seu cinema: auster, directe, sense esteticismes ni lliçons ni interpretacions, irònic, crític i elusiu. El millor, el que n’aprens. Deia que era àgraf, reticent a escriure, però “en realitat, Buñuel va escriure centenars de cartes al llarg de la seva vida, algunes de molt extenses i reveladores de la seva manera de treballar (particularment, en la primera etapa de la seva trajectòria, fins al 1950), i d’altres més breus i justes, sobretot a partir d’arribar a certa edat”, expliquen els compiladors, que han consultat més d’un centenar d’arxius públics europeus i americans. “Les que aquí reunim mostren un cineasta que, al llarg d’unes 32 pel·lícules com a director (i un ampli nombre de títols com a productor i supervisor de muntatge i doblatge), va anar perfeccionant el mètode de treball dins d’un sistema cinematogràfic en canvi continu.”

Estic llegint el llibre en paral·lel al del seu coguionista durant anys i redactor de les seves memòries, Jean-Claude Carrière. Para matar el recuerdo (Lumen, 2011) és molt bonic, un dol pels amics espanyols que han marxat. El capítol “En el trabajo” complementa meravellosament i de primera mà aspectes del mètode Buñuel: era capaç de fer el guió tècnic –el del rodatge– en un tres i no res, quan acostuma a reclamar hores de precisió: “En realitat, com vaig saber l’endemà matí [en el rodatge de Diario de una camarera], en tenia prou simplement amb llegir-se el guió, calcular més o menys quants plans li caldrien en cada seqüència i escriure dos o tres números al marge per facilitar la feina al director de producció. El veritable guió tècnic el feia al plató, amb el visor, quan es trobava amb el decorat definitiu i amb els actors escollits. I només hi necessitava uns minuts.”

En la recopilació de cartes hi ha també les que li escriuen, dones i homes. T’endús moltes sorpreses, ja que de Buñuel expliquem sempre les mateixes anècdotes i sonen sempre els mateixos tambors. Aneu a buscar el llibre i gaudiu-ne. Aquí m’he limitat a dibuixar una miqueta el cineasta conscienciós i moral que va superar tants esculls per llegar-nos tan bons films, malgrat els diners que no va tenir mai ni encara menys no li van sobrar.

Mercè Ibarz és escriptora i professora de la UPF.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >