Selecciona Edició
Connecta’t

El motociclista català arriba a Persèpolis

Ricardo Fité, el viatger de ‘No le digas a la mama que me he ido a Mongolia en moto’ torna amb un nou llibre en què recorre l'Iran, Turquia, la ruta del Pamir i Sibèria

Ricardo Fité, a l'agresta carretera del Pamir, on li va fallar la caixa de canvis.
Ricardo Fité, a l'agresta carretera del Pamir, on li va fallar la caixa de canvis.

“Persèpolis, nano! Persèpolis, ho hem fet! Hem arribat fins aquí i amb la moto de sempre!” El motociclista Ricardo Fité, barceloní de 45 anys, popular autor de No le digas a la mama que me he ido a Mongolia en moto, un gran títol, torna a la ruta literària amb un nou llibre de les seves aventures sobre dues rodes.

En aquest cas, a 5 veranos en moto (editorial Diéresis, com l'anterior), recopila viatges a Turquia, Rússia, l'Iran, la carretera del Pamir i Sibèria, deixant l'empremta dels seus pneumàtics en llocs remots, incòmodes i ocasionalment perillosos. La frase de l'inici resumeix el que va sentir quan va arribar a una de les metes del seu periple a l'Iran, l'antiga Persèpolis. Encara que fidel al seu estil descregut, poc avesat a mitificar (excepte en el tema de les motos, aquí sí) i un punt canalla, Fité no es mostra excessivament impressionat per les ruïnes i la història de la gran ciutat persa més enllà del gran plaer d'haver-hi arribat.

Viatger eminentment pràctic, improvisador, viu, sagaç (no debades recorda el vell proverbi iranià “Creu en Déu, però lliga el teu camell”), força murri i àvid d'aventures modernes, el motociclista arriba a Persèpolis amb la seva fiable Honda de 23 anys i més de 200.000 quilòmetres i en el que pensa és Robert Fulton, que va fer la volta al món en una Douglas als anys trenta, i Giorgio Bettinelli, que als vuitanta recorria Àsia en Vespa. De fet, després d'assabentar-se que Alexandre el Gran va entregar a les flames Persèpolis i va trobar molt lletja aquesta acció, el que li interessa de debò és que el jove guia iranià que ha contractat perquè li expliqui el jaciment el posi en contacte amb els llegendaris motoristes perses Omidvar Brothers, que fins i tot tenen un museu dedicat. En un altre viatge, arribat a Iekaterinburg, el que li interessa és apropar-se a Irbit, a 100 quilòmetres, per veure la fàbrica de les famoses motos russes Ural. En canvi, a la visita a Troia (arribar a la ciutat d'Homer amb moto també té el seu què) li dedica només cinc línies, tres per dir que va passar la nit en un càmping molt brut i que va partir, després de fer amistats discutibles, amb ressaca i amb una lleugera diarrea.

Part de la gràcia dels viatges de 5 veranos en moto és veure com el nostre motociclista surt dels embolics, de vegades amb gent molt poc edificant

Fité és un viatger molt especial, víctima de la llei de Murphy, es fica en embolics contínuament i no mostra la natural prudència del que recorre aquests mons de Déu, ni tan sols en un bar de carretera ple de camioners a l'Uzbekistan i ell amb pantalons de cuir. Afortunadament, el protegeix sovint la universal germanor dels motards.

I això que confessa que té por de les altures, fòbia dels rosegadors i està traumatitzat per L'exprés de mitjanit, la qual cosa no és precisament el millor per endinsar-te amb moto a Turquia i menys si et para la policia i duus una bosseta de marihuana que t'han encolomat uns amics turcs amb ganes de festa... Part de la gràcia dels viatges de 5 veranos en moto és veure com el nostre motociclista surt dels embolics en què es troba, de vegades amb gent molt poc edificant.

La bellesa paisatgística dels llocs que recorre en aquests cinc trajectes i que inclouen espais com la carretera del Pamir o les extensions de Sibèria results en general només un escenari, un teló de fons de les trobades humanes, de les quals ofereix una galeria que, de fet, és impressionant per la varietat i l'autenticitat. Per descomptat, Fité no és un Robert Byron, un Colin Thubron o un Wilfred Thesiger que hauria canviat el camell per l'Honda del 93, però no cal negar-li que té el seu propi mèrit, i el seu encant.

“Vaig arribar a la moto per un seguit de casualitats”, explica Fité fent un cafè. “De nen viatjava amb cotxe amb els meus pares i vaig aprendre que no és important programar, m'agrada no saber, m'ho passo bé no tenint les coses gaire clares”. Sorprenentment, diu que la moto de jove li feia por i no li interessava gaire. Però un dia va descobrir en la col·lecció de Solo Moto d'un amic la secció d'aventures de la revista i va ser tota una revelació. Va tenir unes primeres experiències viatgeres i ja li va entrar el cuquet. El seu llibre revelació va ser Los viajes de Júpiter (1979), en què Ted Simon narra els seus 126.000 quilòmetres per 45 països sobre una Triumph als anys setanta. I la seva Bíblia és Hacia el trono de los dioses, de l'austríac Herbert Tichy, que als anys vint i trenta va partir amb moto i a peu darrere dels passos del gran explorador Sven Hedin.

Diu que ell no va ràpid i que és molt respectuós. Estalvia a l'hivern i viatja a l'estiu. “Canalla? Sí, sí, em sento còmode en aquest registre. M'agrada ficar-me en embolics, anar amb els dolents”. Agraeix a la seva formació esportiva i especialment a ser cinturó negre de judo estar en forma i saber caure, cosa que sempre és important amb moto (“a Mongòlia queia contínuament, però com que és desert i soc judoka...”).

El seu últim viatge ha estat per Àfrica (“molt complicat”). El seu objectiu és que ara “m'agafi una marca i em fiqui en un viatge d'envergadura encara més forta, la Gran Muralla xinesa, el camp base de l'Everest”. I un pensa quins grans embolics els poden esperar, a ell i a la seva moto, per allà...

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >