Selecciona Edició
Connecta’t

El científic poeta que busca la cura per a la malaltia de la seva família

Andrés París, bioquímic i literat a parts iguals, ha rebut una beca de La Caixa per investigar sobre l'esclerosi múltiple, que pateixen els seus pares i la seva germana

Andrés París, davant de la reproducció d'un cervell al CosmoCaixa de Barcelona.
Andrés París, davant de la reproducció d'un cervell al CosmoCaixa de Barcelona.

Andrés París ha ballat tota la vida entre fórmules i versos. Escriu poemes des dels 13 anys i les seves primeres lectures van ser de Carl Sagan i Isaac Asimov. Bioquímic de formació i poeta per devoció, avui combina les estones de cafè i recitals al seu club de poetes –Los Bardos– amb el seu projecte científic per trobar una cura per a l'esclerosi múltiple, una malaltia que pateixen els seus pares i la seva germana. Com en una quadratura del cercle, el jove madrileny de 23 anys acaba de rebre una beca de La Caixa per desenvolupar la seva recerca i compaginarà el doctorat amb l'ingrés el curs vinent a la Residencia de Estudiantes de Madrid, un icònic viver d'artistes i científics de principis del segle XX. 

L'Andrés diu que l'ànima humana és el cervell. “L'ànima és una combinació irrepetible de neurones i quan es degrada l'ànima, el cervell, és el primer que tu perceps”, apunta. Ho sap prou bé. Per formació i per experiència personal. Un dia, el seu pare, corredor de maratons, va començar a veure-hi doble. “Li van diagnosticar una mena de malaltia de l'ull però, de fet, el problema era que el cervell era incapaç de controlar els músculs de la mobilitat de l'ull”, recorda. L'Andrés tot just era un adolescent quan els seus pares li van explicar que tots dos tenien esclerosi múltiple, una malaltia que després també va afectar la seva germana. L'ànima començava a fallar.

El jove bioquímic és incapaç de separar la ciència de la filosofia i les arts. “Si la sanitat és una obra de teatre, els metges són els actors; i els investigadors, els guionistes”, exemplifica. L'Andrés mira l'arbre del coneixement a l'inrevés, com els filòsofs Gilles Deleuze i Félix Guattari: en comptes de branques que se separen per disciplines, va a les arrels, on totes convergeixen i es barregen. “No sé en quin moment la ciència va decidir independitzar-se i deixar la filosofia natural de banda. Ens millora com a societat traçar un vincle entre les coses més diferents que entenguem perquè això ens fa ser més tolerants”, assenyala.

Tot i que la seva vocació ja estava decantada —“volia anar als fonament moleculars de la vida i amb la Medicina no n'hi havia prou”—, la malaltia dels seus pares va ser un punt d'inflexió. La seva relació amb aquesta malaltia neuroimmunològica que afecta el sistema nerviós central ja era un tema personal. “Però la decisió no va ser irracional”, matisa el jove. “Va ser la consecució d'un llarg procés de maduració pensar que per perdre-li la por a la realitat, cal aportar-hi llum, cal conèixer-la”, afegeix. L'Andrés ha estudiat Bioquímica a la Universitat Autònoma de Madrid i un màster en Biomedicina. Tot per il·luminar una malaltia crònica, fins ara, sense cap cura a la vista.

L'esclerosi múltiple és una malaltia neurodegenerativa que afecta el cervell i la medul·la espinal. El sistema immune s'ataca a si mateix i causa danys a les beines de mielina, que són les capes que recobreixen les neurones. La conductivitat elèctrica falla i es produeixen problemes neurològics, com el de la visió doble del pare de l'Andrés.

“És una malaltia complexa”, admet el jove bioquímic. Però no defalleix. Té un pla. Una idea: a través de cèl·lules terapèutiques reprogramades in vitro, revertir el desajustament immunològic perquè l'exèrcit defensiu de l'organisme deixi d'atacar les neurones. “La idea és fer cèl·lules dendrítiques tolerogèniques al laboratori que protegeixin el que és propi. Que deixin d'atacar el que estaven atacant i que comencin a protegir el que no estaven protegint”, apunta.

“L’ànima humana és el cervell. És una combinació irrepetible de neurones”, sosté Andrés París

Per aconseguir-ho, el jove encara anirà un pas més enllà. La beca de doctorat de La Caixa, que va recollir divendres a Barcelona, li permetrà desenvolupar una nova estratègia durant tres anys al laboratori de Domingo Barbero, al Centre Nacional de Biotecnologia. La clau seran unes nanopartícules de ferro. “Aquestes nanopartícules són molt petites, però són magnètiques i biocompatibles. El ferro manté propietats magnètiques quan s'associa amb les cèl·lules immunològiques i aquestes cèl·lules es tornen magnètiques. Llavors, amb l'aplicació d'un camp magnètic, aquestes cèl·lules senten coses, es mobilitzen”, explica.

Sobre aquesta base, la proposta de París és “retenir” aquestes cèl·lules amb un imant als nòduls limfàtics, que són com el quarter general del sistema immune, on s'organitza la resposta immunològica. “El concepte és agafar cèl·lules terapèutiques, associar-les a nanopartícules i retenir-les on han de ser, en aquesta zona on es prenen les decisions d'atacar-nos a nosaltres mateixos. Així estarem resolent una mica la inflamació”, afegeix.

El jove sembla que ho té clar, però és prudent. “Això és una proposta en ratolins. Fins que es pot dur a terme, si és que ho aconsegueixo, passaran molts anys. Segur”, admet. I és conscient que si funciona, difícilment servirà als seus pares. Però ell mira més enllà i manté la “fe” que l'esclerosi múltiple s'acabarà curant. “Necessitem dues fases per a la teràpia efectiva contra l'esclerosi múltiple. Primer, una fase per apagar la resposta inflamatòria, que és bàsicament els tractaments que tenim ara. I la segona fase és la de regenerar el que s'ha destruït”, assenyala.

Malgrat tot, afegeix, si la seva recerca fracassa, haurà valgut la pena. “En ciència, descartar és tan important com encertar-la. No encertar-la també és positiu”, apunta.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ