Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Infortuni europeu dels ‘indepes’

Les últimes decisions dels tribunals europeus són una garrotada a l'estratègia secessionista

Carles Puigdemont, en un acte a Dublín.
Carles Puigdemont, en un acte a Dublín. Getty Images

Tot va tan de pressa que sembla que va ser fa un segle. Però no. Divendres va fer un any que el tribunal alemany de Schleswig-Holstein va denegar l'euroordre de lliurament de l'expresident Carles Puigdemont a la justícia espanyola. Va ser la primera de diverses garrotades que va rebre el jutge instructor, Pablo Llarena, a Bèlgica i el Regne Unit.

Aquelles decisions de tribunals europeus nacionals van servir perquè l'independentisme llancés una formidable campanya propagandística. Però aquella mel sembla que s'ha tornat amarga. Institucions i tribunals europeus supranacionals comencen a retornar-li les canyes en forma de llances. El 3 de juliol la Comissió Europea va denegar la petició de Puigdemont d'activar contra Espanya les sancions de l'article 7 del Tractat de Lisboa per no “respectar les minories” (sic): el mateix que Brussel·les va incoar contra Varsòvia per governamentalitzar la selecció dels jutges polonesos… exactament el mateix que pretenia la il·legal Llei de transitorietat jurídica i fundacional de la república catalana del 7 de setembre del 2017.

El dia abans el fugitiu va defugir assistir a la manifestació que ell mateix havia convocat a Estrasburg, per protestar perquè el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE, amb seu a Luxemburg) li va denegar (també a l'exconseller Toni Comín) 24 hores abans la mesura cautelar que li assegurava poder accedir a la condició d'eurodiputat. El tribunal va dictaminar que la Cambra havia actuat correctament en excloure els fugitius. No constaven a la llista d'electes enviada per Espanya, i la norma electoral europea remet al fet que la discussió sobre el requisit (incomplert) d'acatar la Constitució “l'ha de resoldre les autoritats nacionals”.

L'escassa assistència a la protesta va ser fúnebre, un nou fiasco en el, d'altra banda, perseverant intent d'“internacionalitzar el conflicte”. El convocant no va comparèixer, tement que França el lliurés a Espanya aplicant el conveni bilateral (“de Màlaga”, 2002) que permet a tots dos països el lliurament de delinqüents sense haver de passar per un jutge. La seva proclama per vídeo clamant que “no és la nostra Europa” aquesta en què “els bons” no tenen “garantits els drets” va fer palès que és un aprofitat: aparentment europeista si li convé, antieuropeu de la branca ultra quan Europa rebutja les seves pretensions. Les denegacions del Parlament, de la Comissió i del TJUE venen precedides de tres resolucions contràries als independentistes del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH, amb seu a Estrasburg), al qual alguns preveuen recórrer en última instància quan el Suprem dicti la seva sentència en el judici del procés.

La principal és la del 28 de maig. La seva enorme transcendència per al futur dels plets del procés ha estat ignorada pels demandants i amb prou feines valorada i subratllada pels rivals. La sentència és transcendent perquè valida les prohibicions del Tribunal Constitucional espanyol contra les actuacions parlamentàries il·legals, fins i tot encara que aquestes prohibicions limitin drets fonamentals. En realitat no les valida només com a legítimes, sinó que les proclama com a “necessàries”.

Estrasburg va denegar la petició de l'expresidenta del Parlament Carme Forcadell i altres 75 exdiputats autonòmics contra la suspensió pel Constitucional del Ple parlamentari del 9 d'octubre del 2017 que havia d'extreure les conseqüències del recent referèndum il·legal de l'1-O: activar la declaració d'independència. El TEDH va rebutjar que aquesta suspensió asfixiés les llibertats de reunió i d'expressió dels diputats amb un argument contundent: la “ingerència” del Constitucional —que reconeix com a tal— en aquests drets era “necessària en una societat democràtica” per al manteniment de “la seguretat pública”, “la defensa de l'ordre” i “la protecció de drets i llibertats de tercers”, els diputats de l'oposició, “davant dels abusos comesos per la majoria parlamentària”.

Els magistrats van recordar, a més, que “és obligatori complir les sentències dels tribunals constitucionals”; que es pot fer campanya per canviar una llei però sempre “que els mitjans utilitzats amb aquesta finalitat siguin legals” i “que la modificació proposada sigui compatible amb els principis democràtics”; i que el Constitucional va honrar una “necessitat social urgent”, la de garantir l'ordre constitucional. Davant d'aquesta demolidora sentència, ni el Govern, ni Waterloo ni les plataformes sobiranistes han activat cap campanya d'agitació i desobediència. Potser perquè està escrita originalment no en castellà, sinó, ai, en francès.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >