Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

El risc de repetir les eleccions

Sánchez prova de repetir la jugada i ser investit de nou president sense compartir el Govern sota l’amenaça de nous comicis, però el país ja ha perdut massa temps pels bloquejos polítics

Pedro Sánchez i Pablo Iglesias en una trobada.
Pedro Sánchez i Pablo Iglesias en una trobada.

Un dels fenòmens més cridaners del nou ecosistema polític, més fragmentat i polaritzat que mai, és que mentre el discurs públic s’omple de línies vermelles i vets, els pactes de govern creen una geometria política molt variable, cosa que no impedeix que qui els aconsegueix acusi els altres d’incongruència i fins i tot de traïció per fer exactament el mateix que ells han fet abans. ERC ha acusat Junts per Catalunya de pactar a la Diputació de Barcelona amb els “carcellers” del PSC, però no ha desdenyat els seus vots o els dels comuns per desbancar els neoconvergents en 19 municipis. Tampoc els socialistes no han tingut problemes per pactar amb Ada Colau a Barcelona i amb els “secessionistes” de JxCat a la Diputació.

La cultura del pacte es va obrint pas, però de forma encara vergonyant. Especialment difícil està sent el més important de tots, el que ha de crear un govern per a Espanya. Si a Barcelona, socialistes i comuns han pogut deixar a un costat les discrepàncies en la qüestió territorial, per què no poden pactar la discrepància a Madrid? El que val per a Barcelona o per a les Balears, per citar dos acords recents, no val per al Govern de la nació?

Fins ara Sánchez ha arriscat i li ha sortit bé, tant en la seva lluita pel lideratge del PSOE com en la seva estratègia per remuntar el retrocés electoral i la pèrdua de credibilitat del seu partit. Va arriscar amb la moció de censura i va aconseguir ser investit president gràcies que altres partits li van donar els vots sense cap contraprestació. Ara Sánchez prova de repetir la jugada. Pretén ser investit de nou sense haver de compartir el Govern per la via de portar els altres a la situació d’haver de ballar amb ell o ser responsables que la festa s’acabi. Però la situació ha canviat. La investidura ja no pot ser gratis.

Perllongar ara la situació de paràlisi pot tenir alts costos si l'electorat percep que és per càlculs tacticistas

La seva prioritat ha estat obligar Ciutadans a abstenir-se. En no aconseguir-ho, ha hagut de tornar al pla inicial: una aliança amb Podem amb mínimes concessions, si és possible deixant-lo fora del Govern. És cert que en aquesta opció el pacte amb Podem no és suficient per a la investidura, però sense Podem és impossible. En tots dos casos, l’instrument de pressió és el mateix: l’amenaça de repetir les eleccions. Però jugar amb aquesta amenaça és molt arriscat. El país ha perdut ja massa temps a causa dels bloquejos polítics. Entre el 2015 i el 2016 vam estar 10 mesos sense govern efectiu per la incapacitat dels partits per arribar a acords. La repetició d’eleccions va donar més vots al PP, però no va eliminar la seva precarietat política. Prolongar ara la situació de paràlisi pot tenir uns costos alts si l’electorat percep que la repetició d’eleccions obeeix a càlculs tacticistes.

L’estratègia de Sánchez té dos nivells. El primer consisteix que els possibles socis s’espantin davant de l’eventualitat d’unes eleccions que els poden ser adverses i donin suport gratis, o gairebé, a la investidura. Però qualsevol amenaça, per ser efectiva, ha de tenir alguna cosa de real. Aquí entra el segon nivell: presentar la discrepància de tal manera que, si s’ha d’anar a eleccions, en pugui culpar els altres. És una operació delicada per a la qual es necessita l’equilibri d’un funàmbul. El premi, en cas de triomfar, és un govern sense lligams. Però el risc també és gran, sobretot si es percep que Sánchez utilitza la repetició electoral com un instrument avantatgista, sense haver fet un veritable esforç per arribar a un acord. Exigir participar en el Govern, amb una fórmula acceptable per als dos partits, no pot ser vist com una cosa inacceptable si és el que ha passat en els governs de coalició que s’acaben de constituir.

A més, les eleccions forçades les carrega el diable. Ho sap bé Susana Díaz, que les va avançar dues vegades amb la idea de millorar posicions i en les dues va retrocedir; ho sap també Artur Mas, que amb 62 diputats va cridar a les urnes amb al mateix objectiu i es va quedar en 50. I Theresa May, que es va voler reforçar davant de la negociació del ‘Brexit’ i va perdre la majoria absoluta. Fins i tot en el cas que el PSOE aconseguís millorar els seus resultats, no és segur que no hagués de dependre dels mateixos pactes que ara.

Vist el cost de la divisió, els paratidos de dreta poden intentar aliances per recuperar el terreny perdut

De la mateixa manera que les eleccions andaluses van tenir un fort impacte en les legislatives, les autonòmiques i municipals influirien en unes noves legislatives. La por de l’avenç del tripartit de la dreta, amb VOX com a gran amenaça, va mobilitzar el vot progressista. No és segur que ara es mobilitzés igual. La dreta, en canvi, vist el cost de la divisió, podria buscar aliances electorals en determinades circumscripcions per recuperar el terreny perdut. Tampoc no està gens clar com operaria aquesta vegada el vot útil en el bloc conservador. El problema de repetir les jugades és que es fan previsibles.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >