_
_
_
_
_
LA CARTA DEL CORRESPONSAL
Crónica
Texto informativo con interpretación

Trucades a la policia, benvingudes catalanes i una bandera d’Espanya: Puigdemont, veí de Waterloo

L’expresident desperta sentiments contradictoris en les cases del voltant

Carles Puigdemont a casa seva, a Waterloo.
Carles Puigdemont a casa seva, a Waterloo.DELMI ÁLVAREZ

Aquest dimecres a Waterloo (Bèlgica) es va produir una situació poc previsible en una ciutat situada a 1.300 quilòmetres de Barcelona. El copilot d’un cotxe en marxa va cridar per la finestreta un sonor “Visca Catalunya!”, i un italià, descamisat i tot suat perquè acabava de pedalar de valent en una bicicleta estàtica, va respondre des de l’entrada de casa seva amb un “¡Viva España!” tan o més vigorós.

Però això ja arribarà. Primer cal agafar el tren. De l’estació Sud de Brussel·les a Waterloo hi ha cinc parades i 18 minuts. Una vegada a fora, Google Maps calcula vuit minuts a peu per arribar al destí final: la casa de Carles Puigdemont, al número 34 de l’avinguda de l’Advocat.

Han passat un any i cinc mesos des que va transcendir que hi havia vingut a viure. I uns 75.000 euros de lloguer més tard —a raó de 4.400 mensuals—, continua aquí, enmig de l’avorrida quietud del barri residencial, les finestres una mica obertes per ventilar, els dos mastelers despullats a punt per veure ascendir les banderes catalana i europea, les plaques amb el títol de Casa de la República, una cinta groga penjada a la porta, i una càmera de seguretat apuntant a qui s’hi apropa massa.

Per la seva llunyania del centre de la ciutat, pocs dels 30.000 habitants de Waterloo han vist Puigdemont amb els seus propis ulls, però al seu barri, habitat per metges, diplomàtics i funcionaris jubilats, sí que s’ha deixat notar la seva presència.

És dimecres al matí i hi ha més moviment del que és habitual: jardiners arrenquen branques que han crescut massa. Veïns tallen la gespa. I visites esporàdiques travessen el llindar de la casa de Puigdemont sense demanar permís. En una de les cases a l’esquerra un home es mou amunt i avall, amb una cinta mètrica a la mà. Preguntat pel seu il·lustre veí, fa una ganyota. “Venen molts autobusos i hi ha més soroll, ja ho he dit a la policia”, diu amb presses.

Uns passos més enllà, a la casa que hi ha a la dreta, el sentiment és el contrari. L’italià Vittorio de Sanctis, jubilat de 79 anys, es mostra comprensiu. “Veiem que arriben autobusos, banderes, gent que fotografia la casa, però tot amb normalitat. És un personatge públic”, el disculpa. Mentre guarda el tallagespa al cotxe, recorda les bromes dels amics quan van saber que viuria just al costat de l’expresident. I explica que un dia Josep Maria Matamala, l’inseparable amic empresari de Puigdemont, ara senador, va trucar a la porta per convidar-los, a ell i la seva dona, a passar una estona amb el polític gironí. “És una relació de bons veïns. Vam estar mitja hora amb ell i ens va regalar oli, melmelada i uns pastissets. Crec que ve d’una família de pastissers”, encerta De Sanctis. Tot i que insisteix que a ell no el molesta, és conscient que no tothom pensa de la mateixa manera, i parla d’un misteriós veí, “espanyol anticatalà”, amb una bandera espanyola penjada a la façana.

La processó de fidels independentistes fins a la mansió de Waterloo, convertida en un santuari, creix durant les vacances i els caps de setmana. Durant la conversa amb De Sanctis, un home s’ha assegut a l’esplanada d’herba mirant fixament l’anomenada Casa de la República. “Hem vingut a Brussel·les a visitar la germana de la meva dona, i no me’n podia anar sense veure Puigdemont”, afirma sense voler donar el seu nom. Hi ha vingut sol, ha buscat l’adreça a la premsa, ha agafat el tren des de la capital belga i ha trucat al timbre per demanar una foto amb Puigdemont, de moment sense èxit. Algú del seu equip li ha respost que està enfeinat.

Mentrestant, es carrega de paciència i rep la companyia sense incomodar-se. Es declara independentista, votant d’Oriol Junqueras, i creu que el líder d’ERC hauria d’haver marxat a l’estranger com Puigdemont per no quedar emmudit darrere els barrots. Quan es torna a quedar sol, treu el mòbil, fotografia la casa, i es fa un selfi aixecant el polze. Després se’n va.

A un parell de minuts a peu de la casa de Puigdemont, la famosa bandera espanyola de la qual parlava el veí penja sobre l’ampit d’una finestra. En trucar a la porta, un torrent de veu emergeix de l’interior preguntant al foraster que l’ha portat fins aquí. Al cap d’un minut, el Giovanni, funcionari europeu jubilat de 64 anys, obre la porta del garatge i apareix tot amarat de suor, sense samarreta, amb xancletes i banyador. “Estava fent bicicleta”, explica. L’“espanyol anticatalà” resulta que és un italià de Siena. “Vaig col·locar la bandera quan Puigdemont es va traslladar perquè cada vegada que passi per aquí recordi que és espanyol”, sosté.

El Giovanni es defineix com un defensor de la pau, però s’indigna amb rapidesa. “La gent que està intentant trencar això són conys”, deixa anar en un castellà dubtós (vol dir tontos) fruit de les seves estades a Marbella. Més d’una vegada ha despenjat el telèfon per avisar la policia de les molèsties que generen els actes de Puigdemont. “Els he dit que hi facin alguna cosa perquè això és un barri residencial, no una ambaixada. Si vol mítings, que se’n vagi a la delegació catalana a Brussel·les”. Com reacciona la gent davant de la seva bandera? “M’aplaudeixen i em donen les gràcies”, presumeix satisfet.

Al cap d’uns segons, sona un motor i arriba l’improbable intercanvi de visques a Catalunya i Espanya en aquest plàcid racó de Valònia. Uns carrers més avall, el fan que hi havia al davant de la casa de Puigdemont es passeja disgustat entre els xalets buscant un lloc bé de preu per dinar abans de tornar a l’esplanada a veure si aconsegueix la desitjada foto. Després d’ignorar el consell del restaurant català situat a 15 minuts, amb un burro de logotip, s’encamina cap a l’estació. “Aquí no hi ha res!”, es queixa amargament.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Álvaro Sánchez
Redactor de Economía. Ha sido corresponsal de EL PAÍS en Bruselas y colaborador de la Cadena SER en la capital comunitaria. Antes pasó por el diario mexicano El Mundo y medios locales como el Diario de Cádiz. Es licenciado en Periodismo por la Universidad de Sevilla y Máster de periodismo de EL PAÍS.

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_