Selecciona Edició
Connecta’t

Bardem a Pedralta

La veritable història de l'ascens i la caiguda d'una de les pedres basculants més grans d'Europa

La pedra cavallera de Pedralta, a Sant Feliu de Guíxols.
La pedra cavallera de Pedralta, a Sant Feliu de Guíxols.

“A Pedralta no!” El crit d'un dels meus nebots m'arriba a l'ànima. Com és possible que no vulgui anar a Pedralta, un diumenge qualsevol? La resposta busqueu-la a la crònica d'Ana Pantaleoni Deixa estar el Fortnite! Però aquest no és el tema, el tema és Pedralta, un lloc enigmàtic amagat al Baix Empordà, al poble de Gaziel, Sant Feliu de Guíxols, molt a prop del barri dels qui van arribar els últims, Vilartagues. Una de les pedres basculants més grans d'Europa, diu l'hemeroteca.

És fàcil arribar-hi. En la meva època es peregrinava a peu des del càmping Balmaña, on ara hi creixen les males herbes; es passava per l'hípica, avui en ruïnes, i se seguia per la carretera fent giragonses fins a arribar a l'esplanada d'alzines del massís de Montclar. Amb prou feines quatre quilòmetres, que amb cotxe són un sospir, defenso, entusiasta, a la sobretaula. Però el nen continua enrocat: “A Pedralta no!”.

Pedralta és una pedra basculant, de sis metres de llargada per tres d'amplada i tres d'altura, que pesa 100 tones. El que es coneix com a pedra cavallera, que descansa sobre una altra roca. El bloc granític de dos milions d'anys va evolucionar fins a deixar-la així, desafiant la gravetat, oscil·lant però ferma, sense que hi hagués manera de tombar-la. Els locals li vam clavar una creu el 1890, a les mans de set joans de Sant Feliu de Guíxols, i vam jugar durant anys a posar a la base ampolles de vi, de cava, llaunes i qualsevol altra cosa susceptible de trencar-se amb la basculació de la pedra, que s'aconseguia empenyent-la amb la mà.

—S'hi pot veure la petjada d'un dinosaure que un dia va trepitjar la roca, quan encara era a terra! invento ja a la desesperada per convence'l.

—A Pedralta no! em crida el nen.

Assumeixo la derrota, no queda més remei. Ell es perd la visita a l'exòtic paratge que als habitants del lloc els ha servit per a gairebé tot. Pedralta és el concurs d'allioli que es fa anualment a l'aplec, són els dinars de diumenge al camp que organitzen les mares per fer un cop d'ull als amics de les seves filles, són les nits buscant ovnis, les nits buscant altres coses, els dies caminant per les cases abandonades, les tardes pujant al mirador o visitant l'ermita, els jocs florals que es feien abans...

I el seu èxit no ha perdut pistonada. Uns russos hi van pujar un dia, es van quedar captivats i van decidir gravar-hi una pel·lícula. Va passar ara fa tres anys i confesso que ni me'n vaig assabentar. El director Alexandr Manzurov, amb el productor Boris Yadlovskiy, hi van rodar un “thriller místic” en català, protagonitzat per Núria Florensa. La roca era una porta que unia el món dels morts i el dels vius. Es va gravar, es va muntar i es va projectar en un cinema de Platja d'Aro, els nostres veïns.

Però les intencions inicials eren molt més ambicioses, m'expliquen des del poble, de manera confidencial. “Em vaig reunir amb ells en un local i a la paret hi tenien penjades les fotos de tots els actors”, recorda una persona que va participar en el rodatge. La cara que ocupava bona part del plafó d'imatges era la de Javier Bardem. “Ho tenien claríssim, l'havien de portar”, rememora, encara amb sorpresa. Si ho hagués sabut, hauria utilitzat l'argument definitiu a la taula familiar: “Bardem gairebé va ser a Pedralta!” Almenys el sector femení s'hi hauria apuntat.

Dos anys després, no es pot veure la pel·lícula, només es pot trobar el tráiler a la xarxa. “Es va quedar paralitzada”, admet per telèfon el productor, Boris Yadlovskiy, que no vol aprofundir en el tema. Van tenir “problemes interns” en la fase de postproducció. Llàstima, perquè part del poble va participar com a extra al film. Això ja és un clàssic a la Costa Brava: uns i altres es tiren a la piscina o ballen flamenc com a figurants de pel·lícules que després obliden i mai aconsegueixen veure's a la gran pantalla.

El que no li vaig confessar al meu nebot és que Pedralta ja no bascula. El 10 de desembre del 1996 la pedra més emblemàtica de Sant Feliu de Guíxols va aparèixer a terra. Se la va trobar un ciclista. Al poble no es parlava de res més. Les primeres informacions van dir que havia estat fruit d'una tempesta. Després uns estudiosos universitaris van concloure que havia estat pel desgast de comprovar empíricament la basculació i l'hàbit local de rebentar ampolles a la base...

Però per Vilartagues corre una altra història. Al barri els que ja en tenen més de quaranta expliquen que aquell cap de setmana de gairebé hivern el van passar com mana la tradició: de bar en bar. Eren els noranta, Platja d’Aro estava en la seva màxima esplendor i la música màquina i els seus hàbits de consum arrasaven. Pedralta era un bon lloc, diuen, per tancar la festa sense molestar el veïnat, el que vindria a ser un after. Un grup de joves va decidir acabar-hi la nit i va voler desafiar la natura. Van agafar el gat hidràulic d'un dels cotxes, el van col·locar a la roca basculant i la pedra va caure des d'una altura de 10 metres i va rodar uns 15 més.

Aquesta versió mai s'ha pogut comprovar. L'única cosa que se sap segur és que uns joves van ser els últims que van veure la pedra de Pedralta al seu lloc el 8 de desembre. Després va ploure dos dies seguits, fins que el ciclista la va trobar tirada. Es va quedar a terra dos anys i mig, fins que el 25 de maig del 1999 es va restituir, però no es va aconseguir recuperar el moviment. Tot plegat va tenir un cost de 30.000 euros. És clar que hauria d'haver proposat un pla més atrevit per a la sobretaula d'un diumenge. Als nens els emocionen les entremaliadures. Llavors, no en tinc cap dubte, ho hauria aconseguit: “A tirar la pedra de Pedralta? Sííí!”

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >