Selecciona Edició
Connecta’t

Pompidou i CaixaForum, una aliança de museu

L'entitat catalana acollirà fins al 2024 sis exposicions de fotografia, pintura, arquitectura i disseny amb fons del centre francès

'La noia amb la flor' (1967), de Marc Ribaud, formarà part de la mostra 'Càmera i ciutat'.
'La noia amb la flor' (1967), de Marc Ribaud, formarà part de la mostra 'Càmera i ciutat'.

Són temps de franquícies i de competència màxima per atreure visitants en una oferta desbordada. Per això ja no hi ha catàleg petit ni públic negligible. D'aquestes coordenades culturals no se'n lliura l'àmbit museístic. I en aquest context s'emmarca “l'aliança estratègica” que la Fundació La Caixa ha signat amb el Centre Pompidou de París –dipositari de la col·lecció més rica d'art modern i contemporani d'Europa i entre les tres més importants del món– i que permetrà a l'entitat catalana coorganitzar i acollir, fins al 2024, sis exposicions de peces poc o mai vistes a Espanya. Les mostres es podran veure als centres CaixaForum que la fundació cultural té a Madrid, Barcelona, Saragossa, Girona, Tarragona i Lleida, així com al futur CaixaForum de València, previst per al 2021.

“El Pompidou és la contemporaneïtat, ha obert camins a l'art i a la cultura de la modernitat i això són temes nous per a nosaltres”, assegura la directora general adjunta de la Fundació La Caixa, Elisa Durán, que situa l'acord presentat dijous a Barcelona entre els que la institució manté vigents amb el Louvre, el British Museum i el Prado, que vindrien a cobrir els flancs artístics més clàssics del catàleg expositiu. Els interessos del museu francès en la joint venture són uns altres i sembla que passen  per explorar l'habilitat dels centres de La Caixa per atreure amb èxit un públic més heterogeni i pel seu fructífer programa educatiu. “La missió del Pompidou és superar la paradoxa de com fer més popular un art contemporani que treballa amb les pors i ambicions de la societat mentre les seves obres són de les més allunyades de l'imaginari social; es tracta d'aconseguir que el disseny, la fotografia i l'arquitectura arribin al màxim de gent, però nosaltres no busquem blockbusters, sinó exposicions transversals i accessibles”, apunta Serge Lasvignes, president del centre Pompidou.

Lasvignes lamenta que dels prop de 3,5 milions de visitants que tenen “només una ínfima part són treballadors o de classes populars, una cosa que hem intentat reorientar al nostre centre de Metz, on vam arribar a un 30% d'aquesta tipologia de visitants; la nostra col·laboració amb La Caixa és una manera d'intentar arribar a un públic més ampli, aprofitar-nos de la seva xarxa i coneixement, aprendre com ho fan”. “Nosaltres volem captar gent que ni està ni se l'espera al món de l'art i els museus”, defineix Durán.

Serge Lasvignes: “El futur dels grans museus és el mestissatge”

'La torre Eiffel' (1926), de Robert Delaunay.
'La torre Eiffel' (1926), de Robert Delaunay.

El president del Centre Pompidou, Serge Lasvignes, sosté que hi ha dues grans tendències en l'estratègia museística: la que apliquen bàsicament els grans equipaments anglosaxons de fer créixer les seves seus de manera gegantina a la mateixa zona geogràfica on estan situades o “descentralitzant-se en altres centres”, replicant estereotips “arribant a una ciutat a l'estil madonna, fins i tot amb els mateixos restaurants i els mateixos preus”. Defensa que el model Pompidou és “original”: “Sempre trobem un soci local i treballem amb la cultura local; així a Màlaga hem fet excepcionalment un petit Pompidou, té les nostres característiques genètiques, però a Brussel·les ens hem adaptat a aquesta espècie de garatge gegantí exhibint peces i muntant mostres amb l'esperit del lloc”. Un tercer exemple seria la seva proposta per a Xangai, on organitzen “exposicions amb la premissa de la trobada cultural entre Orient i Occident”. I en aquesta línia, vaticina: “El monocentrisme s'ha acabat; el futur dels grans museus és combinar i creuar cultures, és el mestissatge”.

Fotografia, arquitectura i disseny dels segles XX i XXI, àmbits on el prestigi del Pompidou (amb un fons de més de 120.000 peces) és més fort, seran les estrelles d'una programació en què el museu francès s'encarrega tant del comissariat de les exposicions com del préstec de les obres que s'hi exhibeixin. Les mostres són fruit de “treballs totalment originals” per a l'acord amb La Caixa, i no està previst que s'exhibeixin al Pompidou ni als seus centres filials, com els de Metz, Màlaga (on han renovat acord per cinc anys més) i Brussel·les; al novembre està previst que s'obri una delegació a Xangai i no en descarten una altra a l'àrea del sud-est asiàtic.

L'acord té efectes immediats, ja que arrencarà aquest mateix setembre a Barcelona amb una reflexió de com fotògrafs i cineastes han documentat els paisatges urbans, des de l'eufòria de la metròpolis fins a la malenconiosa solitud que poden destil·lar les urbs. Així, Càmera i ciutat. Escenaris de la modernitat, comissariada pel cap del departament de fotografia del Pompidou, Florian Ebner, recollirà treballs de, entre d'altres, Marc Riboud, Henri Cartier-Bresson, Diane Arbus i els espanyols Manel Armengol, Luis Buñuel, Francesc Català-Roca i Carlos Pérez de Rozas. Aquesta presència d'artistes locals a les diverses mostres és un dels objectius de l'equip museístic de La Caixa. La fotografia, tot i que no com a fidel document de la realitat sinó com a font experimental artística, protagonitzarà una segona macromostra, el 2023, Experimentar la fotografia, amb noms com els de Man Ray, Lucien Hervé, Berenice Abbott i Yuki Onodera.

“Cap president de jurat raonable hauria atorgat el premi a aquest projecte boig que van proposar Renzo Piano i Richard Rogers per al que seria el Centre Pompidou”, apunta Lasvignes per definir l'inclassificable Jean Prouvé (1901-1984), ferrer d'ofici que, sense ser ni arquitecte ni artista, va deixar una empremta inesborrable en l'àmbit arquitectònic, el disseny de mobles… Ell serà l'epicentre d'una altra de les mostres, que s'estrenarà al CaixaForum Madrid l'any que ve.

La manera en què els artistes contemporanis s'inspiren en les formes naturals és el que dona sentit a La forma segueix la natura. El bioformisme, diàleg “bastant inexplorat” i multidisciplinari (pintura, escultura, disseny, cinema…) i que, des del surrealisme fins avui, permetrà veure obres de Picasso, Matisse, Kandinski, Calder i Miró. El 2023 tornaran a Barcelona, on ja es van exposar el 1914 a la mítica Sala Dalmau, la parella d'artistes Sonia i Robert Delaunay. Una última mostra, encara per concretar, sobre les col·leccions que el Pompidou atresora del disseny dels anys setanta i vuitanta, es podrà veure als CaixaForum de Lleida, Girona i Tarragona.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >