Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES

Estralls del temps

La narració d’Arthur Gordon Pym és un altre d’aquests llibres alterats pel temps

Una (prolongada) travessia de l'horror és una de les tres aventures del llibre
Una (prolongada) travessia de l'horror és una de les tres aventures del llibre

És sorprenent com actua el temps sobre les novel·les, com modifica la seva lectura sense alterar-ne una sola coma. Un exemple: a El cas misteriós del doctor Jekyll i el senyor Hyde, Robert Louis Stevenson es va prendre moltes molèsties perquè el lector no descobrís que els seus dos protagonistes eren la mateixa persona; de fet, el que llegim és l’esforç artesanal —un prodigi tècnic— per sostenir la intriga fins al darrer pas de full. Un misteri que, si tenim en compte la propagació popular del relat, sembla impossible que el lector actual no conegui abans d’obrir el llibre. Com no sentir una mica de tendresa pels esforços de Stevenson?

Estralls del temps

LA NARRACIÓ D’ARTHUR GORDON PYM
Edgar Allan Poe
Traducció de Francesc Parcerisas
Proa
299 pàgines
18,90 euros


La narració d’Arthur Gordon Pym és un altre d’aquests llibres alterats pel temps. Edgar Allan Poe (Boston, 1809-Baltimore, 1849) la va encertar en anomenar-lo “narració” abans que novel·la, perquè s’hi encasten tres seqüències de manera matussera: la breu sortida nocturna de dos amics beguts que gairebé acaba en desgràcia, una prolongada travessia de l’horror i l’expedició final de reconeixement per l’oceà Antàrtic (amb una iconografia prestada del Poema del vell mariner que Poe tant admirava). Tres aventures marineres protagonitzades pel mateix personatge.


El principal propòsit de Poe es espantar-nos: escenes de tancament i claustrofòbia, un gos que embogeix i ataca el seu amo, bondage salvatge amb lligams que tallen la circulació i estripen la pell, cadàvers en l’estat “més fastigós de putrefacció”, ocells cruspint-se ulls humans, fam i set extrema, pressentiments caníbals i, finalment, l’“horror exquisit” del canibalisme. Un desplegament impressionant, i tot i així Poe no aconsegueix el seu propòsit: ens pot repugnar amb tant gore sense substància, però el que ens ofereix ja ho hem vist a les pantalles, i això juga en contra del llibre. Poe només desperta el nostre interès en els escassos moments que s’oblida de la xerrameca de l’horror i s’esforça per escriure, com ara durant l’aparició fantasmal del vaixell tripulat per cadàvers, o en isolats passatges descriptius, com aquesta visió d’una aigua mutant: “A primera ullada, semblava una infusió espessa de goma aràbiga. Però aquesta era només la menys notable de les seves qualitats extraordinàries. No era incolora, ni era tampoc de cap color uniforme, tot presentant a l’ull, a mesura que corria, tots els tons possibles de la púrpura, com els matisos d’una seda tornassolada”.


Un altre efecte del pas del temps: tot i el servicial glossari que remata l’edició, el recurs al vocabulari mariner desdibuixa l’escenari; Poe confiava en un lector que conegués l’anatomia del vaixell, cosa que aboca a un joc de coordenades borroses que obliguen a seguir l’acció a les palpentes. La narració d’Arthur Gordon Pym també suggereix que una de les millors notícies per a la novel·la contemporània sigui la desaparició de la intriga i els girs de la trama, recurs esgotat per les ficcions comercials i que ha acabat a les sèries televisives. La intriga pot arribar a ser deliciosa en mans d’un Stevenson, però Poe ho fia tot a la mandrosa reiteració d’una successió d’anticipacions (“el que contaré a continuació”, “l’horror que ve”) i de superlatius (“el més terrible”, “el mai vist”). La narració d’Arthur Gordon Pym és una sínia d’esglais que no ens espanten.


Poe es va oblidar de disposar d’algun conservant literari que protegís el llibre del pas del temps. El protagonista és més un nom que una psicologia, i els secundaris recorden pals de fusta pintada, no hi ha memoria ni motivació. Poe fa enciclopedisme per omplir: aquí ens explica les diferències entre una estiba ben feta i una de potinera, o ens fa la crònica de les expedicions a l’Àrtic; allí ens ofereix una taxonomia sobre el pelatge de les diferents espècies de pingüins o recorre l’orografia d’un arxipèlag on els mariners no s’aturaran. Amb un material semblant Herman Melville aconsegueix pàgines magnètiques, mentre que Poe gairebé ens convida a consultar Wikipedia. Són els misteris del talent artístic, i també els capricis del temps, que amb La narració d’Arthur Gordon Pym ha fet estralls.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >