Una manera de sintetitzar el magisteri de Colm Tóibín (Enniscorthy, 1955) és recordar que ha estat capaç de sortir airós del desafiament majúscul de ficar-se en la ment de Henry James (confusió sexual inclosa) a The Master. Retrato del novelista adulto, o en la de la mare de Jesús a El testament de Maria, i de signar assajos de crítica literària en mitjans con The London Review of Books, o The New York Review of Books d’un coneixement i una perspicàcia a l’abast només d’un intel·lecte privilegiat. La cerca de l’excel·lència passa, fins i tot, per unes autoimposades condicions de treball més pròpies d’un asceta que aspiri a la il·luminació que no pas d’un autor, incloent-hi seure en cadires incòmodes. En la seva dilatadíssima i polivalent carrera només hi ha hagut cabuda per a dos volums de relats, Mothers and Sons (2006) i The Empty Family (2011), dels quals ara s’ha fet una selecció a Mares i fills, carta de presentació al lector en català de la narrativa curta del tres vegades finalista del Man Booker Prize.
MARES I FILLS
Colm Tóibín
Traducció
de Ferran Ràfols
Amsterdam
384 pàg. 21,90 euros
Com avança el seu títol, les relacions maternofilials són una constant en aquestes històries, camp de batalla ampliable a tot el cercle familiar, un àmbit que l’autor sempre ha explorat amb fruïció, sent un exemple ben recent les peces reunides a Nuevas maneras de matar a tu madre, sobre l’únic infern més temible per a l’escriptor que la pàgina en blanc: la pròpia sang. Desfilen per les tretze branques de Mares i fills els abismes generacionals, la impossibilitat de tancar ferides, les expectatives no cobertes, la incomunicació, la necessitat de donar suport i perdonar malgrat tot… i, quasi omnipresent, la tensió inevitable entre moments i perspectives vitals forçosament en conflicte.
Costa contradir algú com Richard Ford quan hi veu una “enorme subtilesa, empatia i lluminositat” en aquests relats, però aquest crític ha tingut la sensació permanent que només hi havia plantejament, no profunditat; exposició, no indagació. Plats crus o menús dels quals només se serveixen els entrants. En termes futbolístics, un conjunt de passades en horitzontal. M’atreviria a dir que es confon un pretès minimalisme (tant formal com narratiu) amb un cert buit, que es detecta essència on hi ha sostracció, que se celebra com a elegància la simple transparència. A Tóibín semblen no interessar-li les causes profundes ni anar a la cerca de cap veritat (ni les revelacions ni les epifanies són obligades en un conte, però sí un sentit, gran o petit, que ressoni en el lector). Fins i tot l’emoció acostuma a romandre a la superfície, decisió que algú pot (mal)interpretar com a sàvia contenció.
Cal preguntar-se si la vinculació de l’autor amb Barcelona (on va viure durant la Transició i que ha anat traient el cap de forma recurrent per la seva obra) i, per extensió, amb Catalunya, ha estat un argument determinant de cara a veure traduïts aquests textos (en castellà, a Lumen). Sense anar més lluny, el conte “La Nueva España”ens transporta a Menorca pocs anys després de la mort del dictador per abordar la tornada des de Londres de l’element políticament díscol d’una família que passa per dificultats econòmiques, mentre que a “Barcelona, 1975” parla d’amor i de sexe dins un cercle de joves homosexuals vinguts de l’estranger.
Potser sigui simptomàtic que quan brillen més aquestes peces és en deixar de banda mares i fills per retratar-nos dones grans que rememoren relacions sentimentals complexes que ja queden ben lluny en el passat, cas de “Silenci” (amb cameo de Henry James) i “Dues dones”.
