Selecciona Edició
Connecta’t

Un cant a la vida

Oriol Tarrasón ha escrit 'Un dia qualsevol' a mida d'Imma Colomer, que amb Quimet Pla i Pep Ferrer revoluciona una residència d'avis

Des de l'esquerra, Imma Colomer, Pep Ferrer, Annabel Castan i Quimet Pla durant l'obra.
Des de l'esquerra, Imma Colomer, Pep Ferrer, Annabel Castan i Quimet Pla durant l'obra.

Un dia qualsevol, un de tants d’avorriment, de seure al jardí “a fer la fotosíntesi”, d’aquells en què a la residència (de la tercera edat) Bon Repòs les hores passen moooolt a poc a poc, hi irromp la Marta. És a dir, la Solange (“sempre m’he volgut dir així, i a partir d’ara seré la Solange”, diu). I revolucionarà la vida de la residència amb la seva il·lusió i les seves ganes de gaudir de la vida. Sí, de la vida, allà, al Bon Repòs. El Mateu (Pep Ferrer) i l’Ernest (Quimet Pla), rondinaires, perepunyetes i torracollons, es faran còmplices de la nouvinguda (Imma Colomer) per sacsejar la tranquil·litat d'aquell espai asèptic, previsible, ensopit. És la nova aposta de la companyia Les Antonietes i es va estrenar aquest dimarts a la sala Villarroel dins del Grec (en cartell fins al 28 de juliol). “Volia escriure sobre la situació de la gent gran, oblidada de tothom, explicada per la gent gran i sense pena, amb humor, i el millor lloc per fer-ho era un geriàtric”, avança Oriol Tarrasón, autor i director de l’obra.

El text és àgil, divertit i punyent i, com pretenia, arrenca rialles sinceres i desperta tendresa. Passa amb naturalitat de la comèdia al drama amb ritme, de vegades desfasat, i amb una credibilitat que els intèrprets acaben d'arrodonir. "Volia fer una reflexió sobre com volem viure, és un cant a la vida fet per les persones que més han viscut. 'La vida és massa curta per viure només 100 anys', diu amb clarividència en un moment el Mateu". Els tres protagonistes, sota el control (presumtament ferri) de la infermera (Annabel Castan), lluiten contra el sentiment de culpa, sobretot en relació amb els fills: "La Solange no entén per què ja no recorda en somnis el seu marit, mort només tres mesos abans, però, sobretot, no entén la seva filla, que considera que si la seva mare no està trista vol dir que no hi toca", explica Tarrasón. L'Ernest vol creure que el seu fill el vindrà a buscar i que si no ho fa és "perquè està molt enfeinat". I el Mateu no s'atreveix a mirar el resultat d'unes anàlisis.

Oriol Tarrasón, quan va començar a escriure, tenia clara una altra cosa: "Havia de sortir un trio", diu, divertit. "Volia plasmar la idea grotesca de tres avis que s'exciten, des del carinyo i el respecte", admet. "Ells també hi pensen, en el sexe", subratlla, després d'haver parat l'orella durant mesos a les converses i a les actituds de la gent gran. "He vist documentals, reportatges, he parlat amb ancians..."

Imma Colomer, que dona vida (i quina vida!) a la Solange, ha estat la peça clau de l'obra. “La vaig escriure per a ella”, revela Tarrasón. "Pensava en ella i va estar encantada de participar-hi. La resta va venir després". L'actriu, veterana de l'escena catalana (va ser una de les fundadores del Teatre Lliure i de la companyia Els Comediants), forma (a part de fer-lo) un trio de trapelles amb els Dupond i Dupont, com anomenen els seus companys: Quimet Pla, que des de d'una cadira de rodes ofereix tot un ventall de recursos, i Pep Ferrer, el gran animador de la residència des dels micros de Ràdio Diàlisi.

L'obra ens submergeix literalment en aquesta clàssica residència. De fet, hi pul·lulen venerables ancians i ancianes que omplen l'escena quan convé. Aquestes persones, triades en un càsting, fan d'autèntics sparrings i tenen la seva funció en el transcurs de la trama. "Els estem molt agraïts", diu Tarrasón. "A poc a poc es van endinsant en aquesta residència i es fan cada cop més seva l'obra".

Un dia qualsevol té la particularitat que l’ha escrita el mateix director d’una companyia que ha apostat molt més (no únicament) per versionar clàssics. Ho van fer amb Txèkhov (Vània), amb Shakespeare (Otel·lo i Molt soroll per no res), Ibsen (Stockmann, versió d'Un enemic del poble) o els escriptors americans del segle XX (Somni americà). “Jo no he parat d’escriure, en realitat”, diu l’autor. “Tinc cinc obres escrites a les quals ja trobarem sortida", diu, recordant que l'any passat ja es va fer una lectura del seu text Kiss me love a la sala Beckett.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >