Selecciona Edició
Connecta’t
PROVOCACIONS OPINIÓ i

Laberint emocional

Les 'cartes' a les mares es fan com a homenatge i acaben com uns llibres durísims

Als films del canadenc Xavier Dolan sempre hi ha una mare i un fill que l'odia i l'adora a distància.
Als films del canadenc Xavier Dolan sempre hi ha una mare i un fill que l'odia i l'adora a distància.

Com si busquessin convertir un secret en un espectacle, James Ellroy va investigar la història de la seva mare, misteriosament assassinada; Peter Handke i Amos Oz van indagar les raons del suïcidi de les seves, i George Simenon va arribar a la conclusió que era fill d’una absoluta desconeguda. Els meus racons foscos, Desgràcia impitjorable, Una història d’amor i foscor o Carta a la maresón uns llibres en què les relacions entre la mare i el fill hi apareixen retratades, des de les perspectives més diverses, amb tota la seva tortuosa i estratificada complexitat, i el que comença sent unes aventures guiades per la voluntat de fer un homenatge serè a cada respectiva mare acaba esdevenint uns llibres duríssims, plens de clarobscurs i d’emocions tan incontenibles com a les pel·lícules del canadenc Xavier Dolan, on sempre hi ha una mare —viuda, o divorciada, o casada amb un marit sotmès a les seves lleis capritxoses i implacables—, i un fill, que l’odia, la insulta, l’adora a distància i, entre l’amor i la dependència, la maltracta i la menysté.

Ja sigui per escrit o a través del cinema, la carta a la mare (o al pare) representa un alliberament personal després de reflexionar amb assossec sobre la vida privada, de recuperar els detalls que guarda la memòria, i d’ordenar els records emmagatzemats que s’oculten rere els replecs de l’experiència. Julià de Jòdar, a Noi, has vist la mare amagada entre les ombres?, ho escenifica amb una filigrana estilística que corprèn, mentre que Imma Monsó, a Tot un caràcter, anàlisi depurada de la fredor incendiària de la neurosi, construïda com si fos un vodevil metafísic, escriu amb horror com una filla s’adona que s’assembla més a la seva mare espantosa del que vol acceptar. A l’altra banda de l’exasperada problemàtica entre una mare i un fill, hi ha la relació suau, vellutada, amorosa, modelada i melòdica que narra Jordi Ibáñez Fanés al primer capítol d’Un quartet.

“Madre solo hay una. Y me tocó”, es pot llegir al començament del llibre que el mexicà Julián Herbert va dedicar a la seva mare prostituta, Canción de cuna: alguna cosa semblant, però en el sentit contrari, devia pensar també Ada Castells de la seva quan escrivia Mare (La Campana), una novel·la de fons autobiogràfic i en què l’autora, a partir del recurs del manuscrit trobat, fa una descripció dramatitzada dels laberints emocionals que van haver de recórrer juntes. Com si seguís el que deia John Cheever, que s’havia d’escriure sobre les coses més properes al nostre dolor i a la nostra felicitat, Castells ha forjat una obra sobre la rivalitat entre dues dones —i potser també sobre l’adoració mútua—, sobre la maduresa i la infància —“algú em va dir que no madurem fins que no aconseguim veure les nostres mares com a dones”—, i que, sense dubte, s’alça com el seu llibre més valent perquè el lector travessa de la seva mà un túnel fosc ple d’emocions laberíntiques.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >