Selecciona Edició
Connecta’t
MARGINALIA OPINIÓ i

La fantasia segons Melville

No cal viatjar sobre el terreny per arribar a la fantasia de la literatura

Herman Melville, en una de les últimes imatges.
Herman Melville, en una de les últimes imatges.

S’acosten les vacances per a molta gent i és el moment de proposar una o altra lectura que pugui resultar agradable, amena, alliçonadora, barata, ben editada, disponible a les llibreries i en un format portable. Tot buscant alguna cosa que reuneixi aquestes condicions, avui se’ns acut aconsellar al lector els contes complets de Herman Melville (1819-1891), que s’acaben de reeditar, en molt bona traducció de Miguel Temprano García: Cuentos completos (Barcelona, Alba, 2019). El més antic és “Passatges des d’un escriptori”, de 1839, però la majoria van ser escrits entre 1853 i 1856, quan Melville va tenir la impressió, a causa del fracàs (?!) de Moby Dick, que li aniria més bé si escrivia narracions i contes, que també eren més fàcils de publicar a diaris i revistes.

Tant aquests contes com les narracions, com les novel·les llargues —també s’acaba de reeditar Jaqueta blanca, de 1850—, posseeixen aquest estil tan característic de Melville, del tot oposat al de Henry James, per exemple: concís, de frase llarga però no en excés, i bàsicament influït per l’estil de la King James Bible. Així mateix una gran proporció de la literatura alemanya posterior a Luter està impregnada d’aquest estil llegívol (didàctic; n’era el propòsit) de la seva traducció alemanya de la Bíblia. A les lletres catalanes una influència bíblica seriosa, pel que fa a l’estil i no solament les gloses, només es troba a Salvador Espriu, i a les lletres en castellà ni es troba: no endebades la lectura de la Bíblia va estar prohibida durant els segles en què la Inquisició determinava què es podia llegir, i no solament què s’havia de creure.

Alba Editorial té un catàleg de fons molt important, com sap tothom, i no ha cedit mai —llevat en el cas dels llibres infantils, que també n’edita— a la tendència a publicar llibres d’ara, com si no fos clar que el gran llegat literari d’Europa es troba, per dir-ho molt a l’engròs, entre la Bíblia i la mort de Thomas Mann (1955) o Carles Riba (1959). Després hi ha autors i coses molt bones —no cal fer-ne la llista—, però és un fet que la literatura va entrar en una fase que podríem anomenar d’olla de cols; volem dir que el pes de la tradició es va fondre, i llavors va començar l’època, ja viva per sempre més, del cadascú per on l’enfila. Aquesta tradició, que a Melville li venia directament de les lletres angleses —perquè els Estats Units no van tenir un gran novel·lista i narrador fins que va aparèixer ell mateix—, és a dir, de Defoe, Fielding o Sterne, va permetre al nord-americà escriure una novel·la tan fenomenal com Moby Dick —que allà és l’equivalent del Quijote a Espanya, és a dir, el llibre que tothom lloa i poca gent ha llegit de cap a cap—, narracions veritablement extraordinàries, com ara Bartleby, l’escrivent, i Billy Budd, gabier (editades en català a diverses editorials), i una sèrie de dinou contes més curts, que són els que aplega l’edició que comentem avui. Entre aquests ens permetrem de subratllar el valor de “Veranda”, el conte que va donar títol a tota la col·lecció segons la primera edició americana dels contes reunits: The Piazza Tales (1856).

Una veranda és una d’aquelles galeries al voltant d’una casa, de vegades tancades per vidrieres, que permet una panoràmica del paisatge. Doncs bé: el protagonista del conte compra una casa que no en té, i se la fa construir per amor al paisatge. Per raons d’estalvi només es pot fer una veranda a la part nord, oberta a allò que, misteriosament, Melville anomena “Carlemany”; això no s’explica. Hi ha una raó estranya per haver decidit fer-se un tros de galeria que dona al punt més fred de la casa. Des d’aquella veranda, el protagonista veu primer, lluny enllà, una taca enigmàtica, i després un arc iris que acaba, per un dels seus extrems, en aquell mateix punt, que brilla intensament: suposa que és un lloc en què es reuneixen les fades, i cita Spencer, procediment habitual de Melville: referir tot sovint la tradició literària. Un dia decideix anar-hi a l’encontre; agafa el cavall i inicia aquest viatge cap als éssers fantàstics. Arriba per fi en una cabana al mig del no res, i hi veu una noia que cus a la llum d’una finestra. La noia li diu que, lluny enllà, entreveu un punt daurat, que resulta ser la casa del protagonista, i que li agradaria molt d’arribar-hi perquè ha de ser un indret carregat de fantasia.

Vet aquí dues il·lusions simètriques: el protagonista ha fet un llarg camí per veure el suposat punt lluminós en què viurien les fades —i que al final resulta ser una cabana miserable— i la noia voldria fer el viatge que la separa de la casa del primer, la qual concep de la mateixa manera: com el regne de la més gran il·lusió. Tant l’un com l’altra, doncs, han situat en un punt llunyà, quasi inabastable, el regne de la fantasia, i al final resulta que tan fantasiosa és la visió de l’home com la de la noia. Per això el protagonista decideix tornar a casa i no creure mai més en aquesta mena de visions pròpiament utòpiques, sense lloc en la realitat. Diu: “No tornaré a botar la barca cap al país de les fades. Em quedaré a la veranda de casa. Aquesta és la meva llotja reial. L’escenari és màgic i la il·lusió completa”.

És ben bé com el resum, la catequesi de la formació de l’escriptor de novel·les i narracions: la fantasia de la literatura no necessita cap viatge sobre el terreny. No cal que el faci ni l’escriptor ni el lector. Hic liber est mundus, deien ja a l’edat mitjana de qualsevol llibre de ficció.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >