Rosalía s’instal·la en la hipèrbole davant la multitud del MadCool
El fenomen català concita les mirades però al festival més gran de Madrid no va justificar la dimensió del terratrèmol que ha generat
Érem pocs al MadCool i a algú se li va acudir un “dia 0”. El festival més mastodòntic de la capital havia repartit fins ara els seus continguts al llarg de tres jornades maratonianes, d'aquestes que posen a prova la resistència de l'aparell digestiu, la bona salut podològica, la vigilància sistemàtica respecte a la nostra hidratació, la paciència davant de les aglomeracions, la seducció pública en l'art de l'etiqueta, el buit existencial que deixen els aparells mòbils quan se'ls mor la bateria i el poder de la inspiració profunda per suportar els rigors de l'agorafòbia.
Això és el que ha estat passant des del 2016, en sessions de dijous, divendres i dissabte, però aquesta vegada s'hi ha sumat una jornada prèvia de benvinguda, que sembla més substanciosa si se li posa el nom de Welcome Party. I encara que la festassa incloïa fins a 16 bandes, tot estava dissenyat perquè paréssim esment a un sol nom. Quatre síl·labes que només de sentir-les multipliquen les expectatives i revolucionen les freqüències cardíaques. Set lletres que qualsevol dia d'aquests acabaran cotitzant al Nasdaq. Perquè això de la noia en qüestió fa molt que ja ha deixat de ser normal.
Però, n'hi ha per a tant, això de Rosalía? Hem resistit dos paràgrafs sencers sense esmentar-la explícitament, però cal rendir-se a l'evidència: ningú va anar dimecres a l'esplanada de Valdebebas a res que no fos comprovar com se les gasta la de Sant Esteve Sesrovires, una dona que ha aconseguit convertir en hipèrbole tot el que l'envolta. Que desembarcava al MadCool el mateix dia en què el New York Times s'havia sumat a l'allau mundial de floretes i la considerava màxima responsable del “nou ordre” mundial del pop en castellà. I que obté xifres de reproduccions tan vertiginoses que semblen pretèrites d'un dia per l'altre. Rosalía va arribar, va manar, va embruixar, va suscitar un entusiasme tan eclèctic com insòlit, va aplegar nens molt nens, moderns i grans; devots i agnòstics, algun flamencòleg i molts nouvinguts a la fe de les palmas i el quejío. I se'n va anar als 65 minuts exactes, deixant, de fet, la sensació que l'espectacle se li desinflaria amb un minutatge més generós. Potser perquè tot sembla pensat per a un moment històric propens a les atencions fugaces i les fascinacions volàtils. A l'efectisme més que no pas a aquest efecte.
Vivim en l'era de les stories, que la mateixa catalana esmenta en la lletra de Brillo. Tot enlluerna tan ràpid com s'esvaeix. Rosalía deixa la sensació que tot el que passa sobre l'escenari està calculat al mil·límetre, entre altres coses perquè molta de la música és pregravada i bona part de la posada en escena es basa en coreografies minucioses.
Hi ha talent a raig concentrat en aquesta hora i poc, perquè té una veu realment bonica i mai desorbitada, i ha estat capaç de desenvolupar amb el Guincho (discretíssim, al fons a la dreta) un concepte propi, híbrid, sense prejudicis, reconeixible i molt estètic. Però, com passa amb els fenòmens de dimensions descomunals, queda el temor que potser ens estem excedint amb els epítets.
Rosalía Vila és poder i orgull, és racial i (a les proves ens remetem) desconeixedora de les fronteres, simbolitza una feminització inajornable del negoci musical, s'envolta de sis ballarines molt visuals i coordinades i té cura de tot, també del vestuari: ahir, brusa blau cel i shorts verds. Però incorre ja en alguna redundància estilística i en fórmules recurrents d'adulació a l'espectador. En una artista que cuida tant les formes, podríem esperar un discurs més elaborat que no pas els copets al pit i les frases de catàleg, des de “Molt amor, molt amor” a “Madrid, sou increïbles” i “Us estimo molt”, per no parlar de la visita a la primera fila per passar el micròfon entre els més fans. I com que la música no és executada, sinó disparada, tampoc hi ha ocasió d'improvisar o sorprendre; l'única opció és que tots la coregem.
El més emocionant, potser l'única cosa genuïnament emocionant, va ser escoltar Rosalía cantant a cappella Milionària, el senzill més recent i primera incursió en la seva llengua materna. De passada, va poder comprovar com la multitud havia interioritzat la lletra amb un accent raonable, una contribució lingüística molt més eficaç que la tan maldestre de la cosa pública. D'altra banda, un divertit l'homenatge a Las Grecas, un final eufòric (Con altura, Aute cuture i Malamente) i desproporcionat, de moment, el terratrèmol rosaliesc. Però seguirem pendents dels sismògrafs.
