_
_
_
_
_

Peeping Tom explora el costat fosc de la infantesa

La companyia presenta al TNC, en el marc del festival Grec, ‘Kind’, sobre els nens i els fantasmes i tabús familiars

Jacinto Antón
Una escena de 'Kind', de Peeping Tom.
Una escena de 'Kind', de Peeping Tom. OLEG DEGTIAROV

Torna a Barcelona la companyia de teatre dansa Peeping Tom i, com cada vegada que ho fa, és un esdeveniment. La formació establerta a Brussel·les i encapçalada per la italoargentina Gabriela Carrizo i el francès Franck Charlier presenta en aquesta ocasió Kind (nen), un muntatge que explora el costat fosc de la infantesa i que vol tancar la trilogia familiar composta per aquesta peça i les anteriors Vader (pare), del 2014, i Moeder (mare), del 2016.

Peeping Tom, que té com a senyal d'identitat uns ballarins actors amb un domini extraordinari del cos, escenografies hiperrealistes i una atmosfera onírica i pertorbadora, de vegades difícil d'interpretar però sempre amb un gran poder d'evocació, aquesta vegada actua dijous i divendres a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya (TNC), com a tancament de la temporada del centre i alhora com a part de la programació del Grec.

Aquesta dualitat va permetre que ahir dimecres es trobessin el director del festival, Francesc Casadesús, i el del TNC, Xavier Albertí, el primer en plena efervescència, amb el Grec a tot drap, i el segon visiblement relaxat. Tots dos coincideixen a destacar el treball de Peeping Tom i la seva especial sintonia amb el públic barceloní. Albertí explica que la companyia ha estat en residència al TNC i han aprofitat elements d'espectacles anteriors rescatats de les “catacumbes” del teatre com part de les muntanyes de Montserrat d'Els Jocs Florals de Canprosa, de Rusiñol. Kind (90 minuts, en anglès sobretitulat) transcorre en un espai de bosc ombrívol, “on es perden els nens”, prop d'uns penya-segats amenaçadors. Un lloc a cel obert però claustrofòbic.

Gabriela Carrizo, codirectora del grup, assenyala que és la primera vegada que gesten part de l'espectacle en un altre lloc que no sigui Brussel·les. Mentre que Franck Charlier destaca la circumstància que hagin passat “del teatre nacional flamenc al teatre nacional de Catalunya”. La companyia ha preparat l'obra al TNC i també a l'Institut del Teatre en un taller amb nens de diferents edats, alumnes del centre. El personatge central a Kind és una nena, interpretada per una dona adulta, la mezzosoprano Eurudike De Beul.

Carrizo i Charlier expliquen el procés de creació de la peça, que es va construint d'una manera intuïtiva i prenent decisions com que la nena sigui una dona, “una cosa molt pertorbadora, inquietant, el nen condensat en el cos d'un adult”. El gènere, diuen, dona una fragilitat més profunda al personatge.

En la creació hi han influït, apunten els directors, successos externs, com les eleccions al Brasil, d'on són dues de les ballarines de la companyia, i la violència als carrers controlats pels militars.

Kind, la innocència característica de la infantesa es combina amb la violència, el joc, la bogeria, els malsons i l'atmosfera dels contes de fades per a nens. D'alguna manera, som a l'univers que van analitzar Bruno Bettelheim i Vladimir Propp. També hi ha influències lacanianes. “S'alternen realitat i ficció en un món que és alhora l'extern a la nena i el que ella construeix alhora que creix i construeix la seva personalitat”, diu Carrizo. L'acció, detalla, està situada en un lloc ignot de roca i vegetació espessa que suggereix l'inconscient, amb pulsions primàries, sense les nocions del bé i el mal encara consolidades i en la qual es confonen lògic i il·lògic com en la mentalitat infantil.

L'espectacle explora el món de les pors. “Les nostres creacions no només entretenen”, reflexiona la codirectora, “busquem costats foscos, ocults, el que espanta; surten coses que generen més por que no pas confort”.

Charlier afegeix que a Kind s'han inspirat en la teoria de la transmissió intergeneracional del fantasma dels psicoanalistes hongaresos Nicolas Abrajham i Maria Torok. Aquests fantasmes són els tabús i secrets que passen a través de les generacions en les famílies. “Són fantasmes”, continua el codirector, ”que s'expressen en frases com ‘tanca les cortines, que no ens vegin’ i que vehiculen una violència viscuda de vegades com a banal però que deixa un trauma”. A l'obra apareix una figura paterna violenta i armada.

“No és un món divertit, el de l'obra”, medita Charlier, “tot i que hi ha algun moment d'humor; la idea original era fer una cosa divertida, però es va anar torçant”. A la peça hi actuen De Beul i els ballarins, Marie Gyselbrecht, Hunk-Mok Jung, Brandon Lagaert, Yi-Chun Liu i Maria Carolina Vieira, així com quatre figurants locals.

El club dels suïcidats abans dels 27

Pel que fa al moviment, hi ha a l'espectacle de Peeping Tom efectes d'alentiment que obeeixen a la voluntat de “fer zoom sobre la ment del personatge, representar el temps dilatat, alentit, del pensament; ens agrada jugar amb el temps, allargar l'instant”.

La banda sonora de Kind té en part música "del club dels 27, els suïcidats abans d'arribar a aquesta edat", explica Charlier, "com Janis Joplin, Jimi Hendrix, Kurt Cobain o Amy Winehouse; l'inconscient ens va portar allà". També hi ha música de Wagner.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Jacinto Antón
Redactor de Cultura, colabora con la Cadena Ser y es autor de dos libros que reúnen sus crónicas. Licenciado en Periodismo por la Autónoma de Barcelona y en Interpretación por el Institut del Teatre, trabajó en el Teatre Lliure. Primer Premio Nacional de Periodismo Cultural, protagonizó la serie de documentales de TVE 'El reportero de la historia'.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_