Selecciona Edició
Connecta’t

Francesc Trillas: “L’independentisme és vist a fora com a nacionalpopulista”

L'economista assegura que "la televisió pública s’ha convertit en el butlletí d’un moviment disciplinat i organitzat"

El professor d'Economia Francesc Trillas.
El professor d'Economia Francesc Trillas.

Francesc Trillas (Barcelona, 1965), professor d’Economia aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona, és militant del PSC —partit amb el qual va ser regidor a l’Ajuntament de Barcelona entre el 1991 i el 1995—, però sobretot és federalista. Trillas és un dels fundadors i membre actiu del col·lectiu Federalistes d’Esquerres. Acaba de publicar Missió federal. Cap a una solució compartida de Catalunya (Bubook).

Pregunta. Assegura a Missió federal que “secessió i democràcia són difícilment compatibles”. Per què?

Resposta. És una qüestió gairebé empírica: hi ha hagut poques secessions en democràcies. La independència de països petits s’ha produït amb l’esmicolament de la Unió Soviètica o, abans, en el procés de descolonització, però no eren democràcies. En una democràcia desenvolupada i que funciona, les minories estan respectades, la secessió és innecessària i probablement contraproduent.

P. Per què és contraproduent una secessió en democràcia?

R. Fixi’s en el que està passant al Regne Unit o a Catalunya: es produeix una divisió social. Es trenquen vincles de moltes dècades; es paga un cost, l’erosió de la cohesió social.

P. Vostè és contrari als referèndums, per la divisió social que generarien i perquè els resultats depenen d’unes circumstàncies puntuals. Però també és contrari a decidir una qüestió com la independència amb majories d’un 60%. I amb majories de dos terços?

R. No es tracta d’un nombre concret. Posem que hi ha un majoria del 70%: si el 30% restant està repartit aleatòriament, això seria representatiu d’un gran consens, però si aquest 30% està concentrat en una regió com el Llobregat, estem fent un nou país contra una minoria cultural homogènia.

P. Vostè escriu: “És un error donar satisfacció als secessionistes, perquè són força insaciables. A qui cal donar satisfacció és a les comunitats susceptibles de ser víctimes del discurs sobiranista”. Qui són aquestes comunitats, els comuns?

R. I alguns socialistes: un dels arguments dels que van marxar del partit era que l’independentisme era la nova centralitat i que el PSC s’estava quedant arraconat.

P. I al llibre diu que la independència ja no és la centralitat...

“El pujolisme tenia una certa autocontenció que s’ha perdut. ERC sí que fa un esforç”

R. L’independentisme és una part molt important, però si s’hi fixa, a Espanya, a Europa i a Catalunya, amb la recuperació del PSC i la victòria de Ciutadans fa dos anys, no està clar que l’independentisme ocupi la centralitat, entesa aquesta com a moderació. L’independentisme és vist des de fora com un moviment nacionalpopulista, molt gran, potser més civilitzat que d’altres al món, per descomptat no violent, però políticament ni és la centralitat, ni té aliats fora de Catalunya.

P. I quina seria la centralitat avui?

R. L’intent del centre polític europeu per prevaler, la socialdemocràcia recuperant-se, forces liberals i verdes que pugen una mica. És un espai molt plural, però l’independentisme no hi és.

P. Com convenceria el món dels comuns que no se sumin a l’independentisme?

R. El federalisme és més radical que l’independentisme des del punt de vista social: és organitzar el món no a partir de l’estat nació, sinó d’una democràcia multinivell, que funcioni millor i que resolgui els grans problemes de la humanitat.

P. Quines propostes a curt termini faria? Al llibre diu que en trenta anys el català hauria de ser llengua oficial de facto a Espanya. Això no és molt de temps?

R. El català hauria de ser llengua oficial arreu de l’Estat. Això ajudaria a fer un Estat més decent, que assumís més la diversitat i en el qual a llarg termini la gent s’hi sentís més identificada. Trenta anys és molt? Hi ha dues opcions: o una evolució federalitzant o trenta anys més en la paràlisi actual, i en el món actual això vol dir retrocés.

P. Al llibre afirma: “No pot ser que la meitat de la ciutadania de Catalunya se senti estrangera a Catalunya”. També diu que el pujolisme va crear unes institucions que no estaven pensades per a l’interès general sinó per a un interès particular. Durant el pujolisme també hi havia catalans que se sentien estrangers?

R. Amb el pujolisme va començar tot això, però no va arribar als extrems actuals. Amb el pujolisme, molta gent de la perifèria de Barcelona se sentia desplaçada, però no passava angoixa com a l’octubre del 2017: molta gent va patir perquè no sabien què passaria amb el seu futur. El pujolisme tenia una certa autocontenció que s’ha perdut. ERC sí que fa un esforç.

P. Explica que els no independentistes com vostè són una minoria en el seu grup social, el de la classe mitjana catalanoparlant. Arraconats?

R. El nostre grup social ens fa sentir pressionats. L’independentisme és un col·lectiu socialment dominant. Com pot ser que un grup que representa el 37% del cens electoral català, molt mobilitzat, sí, però una minoria, ens pressioni tant?

P. En la història recent d’Espanya hi ha hagut alguna altra minoria tan gran, del 37% del cens?

R. Exerceixen una pressió social i tenen una visibilitat molt superior al 37%. Primer per raons institucionals: a Catalunya hi ha 900 municipis, la majoria molt petits, i quasi 800 tenen alcalde independentista. En segon lloc, el Parlament afavoreix les zones menys poblades, els dona més presència parlamentària. Tercer, hi ha una explicació sociològica: aquest 37% són sectors de classe mitjana i mitjana alta, participen més políticament, són els més articulats i els més formats, se’ls veu més.

P. Insisteix que els mitjans públics catalans “han manipulat la societat civil”. L’independentisme replica que són mitjans plurals i que n’hi ha més de no independentistes. Per què creu que aquests mitjans condicionen tant la societat catalana?

R. Perquè s’han convertit en els portaveus d’un moviment molt mobilitzat i disciplinat. Crec que el públic de La Sexta o EL PAÍS és menys militant. L’audiència dels mitjans independentistes són devots. La televisió pública pagada per tots s’ha convertit en el butlletí d’un moviment disciplinat i organitzat.

P. Pregunta retòrica que surt al seu llibre: “Hi ha molta diferència entre el català emprenyat i l’angry white man que vota Donald Trump?

R. Si el català emprenyat és el senyor que ve a Barcelona un cap de setmana i no entén que li parlin en castellà, doncs no hi ha gaire diferència. La gent que no entén que a Catalunya es parli en castellà és semblant al senyor blanc que no entén que al seu barri hi hagi immigrants.

P. Vostè fa seva la proposta de Daniel Cohn-Bendit d’una república federal europea. L’independentisme replicaria que aquest futur el construiran els estats, no les regions...

R. El nacionalisme català tindria un rol si concentrés les seves forces a fer una Europa unida, sense fronteres, amb molta flexibilitat per sota. Veig molt marge per a molta creativitat institucional. Ens falta imaginació. Hi ha molt marge per relativitzar el pes de l’estat nació.

P. Però sembla que hi ha un retorn a l’estat nació. L’independentisme català aposta per això, el Brexit n’és un altre exemple, i hi ha moviments nacionalistes governant arreu d’Europa. La república federal europea no és una quimera?

R. El nacionalisme és una por al món més interconnectat. Jo veig a prop la república federal europea. Som a l’espai Schengen i a la zona euro, coses que fa trenta anys ens semblaven utòpiques i avui són realitat; per això fan por a molta gent. El que hem de fer és organitzar-ho millor, que sigui un espai de solidaritat, amb una política fiscal europea, amb un pressupost europeu digne. Hem avançat molt, tenim una moneda única, llibertat de moviment, tenim els mateixos drets que un alemany, un francès o un italià.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >