Selecciona Edició
Connecta’t

La Mercè de Maria Corte és una dona mestissa, festiva i reivindicativa

La il·lustradora barcelonina és més coneguda per als lectors de ‘The New York Times’ o ‘La Repubblica’

Cartell de la Mercè, de Maria Corte.
Cartell de la Mercè, de Maria Corte.

Maria Corte (Barcelona, 1983) va rebre l’encàrrec de dissenyar el cartell de la Mercè fa dos mesos, i el primer que va fer va ser mirar enrere. “Sabia ben poc de la mare de déu de la Mercè i em vaig adonar que té molta presència a ciutats com Santiago de Cali (Colòmbia) o en altres països llatins, com la República Dominicana o el Carib”, explica a EL PAÍS. Amb la Moreneta al cap i la voluntat de fer un cartell que reflectís la pluralitat de Barcelona, li ha sortit una Mercè mestissa, amb un pentinat afro d’on li brota la festa, plena de música, circ, castells i molts colors, però també una part més reivindicativa, que també forma part de la ciutat, i on hi ha ancorat el vaixell d’Open Arms.

Per a la il·lustradora, no és una reivindicació com qualsevol altra, és filla d’exiliats polítics argentins, que van trobar a Barcelona una ciutat d’acollida. Així és com Corte vol veure la seva ciutat. “Sempre he tingut el sentiment que Barcelona és una ciutat diferent, que acollia amb els braços oberts, però ara el clima està molt enrarit, no estem acollint, i ens vam comprometre a fer-ho”, etziba.

La il·lustradora també va fer un repàs als cartells de la Mercè des del 1978 i en va treure dues conclusions. Ella és la cinquena dona que dissenya el cartell fins ara, i la presència femenina per convidar a la festa ha estat escassa. En la majoria de cartells, que es poden veure en aquesta pàgina de l’Ajuntament de Barcelona, no apareix ni la mare de déu ni cap figura femenina. Molts són imatge abstractes, com són els dissenys de Ràfols Casamada, Miralda, Tàpies o Guinovart. I de les vegades que hi apareix una dona, només en un cas no és caucàsica, remarca, en el dibuix de l’artista America Sánchez, del 2005.

La Mercè de Maria Corte és ben morena, amb llavis molsuts, representa “una Barcelona plural, canviant, colorista”, i segueix la tendència dels darrers anys de donar més protagonisme a la figura femenina, com han fet Sònia Pulido, Javier Mariscal i Miguel Gallardo els últims tres anys. “Aquesta Mercè potser ha nascut aquí o potser és immigrant”, remarca Corte, que va col·laborar per primer cop amb la seva ciutat fent el cartell de les festes de Santa Eulàlia fa 10 anys. A més, també va fer un mural per a la Sala Ciutat ara fa dos anys.

La seva reivindicació de la visibilitat de la dona no s’acaba aquí. L’única escultura de Barcelona que hi ha dibuixada al cartell de la Mercè és precisament femenina, Dona i ocell, de Joan Miró. Per a ella, aquesta figura és la d’una dona moderna i ajuda a reflectir la Barcelona colorista per la qual ella aposta i que ha intentat plasmar en el cartell, fet amb Photoshop, la seva eina de treball, i a casa seva. Malgrat que té un estudi, explica que acostuma a treballar a casa.

Portada del llibre 'What I loved', de Siri Hustvedt.
Portada del llibre 'What I loved', de Siri Hustvedt.

Formada a l’Escola Massana, Maria Corte fa 10 anys que es dedica professionalment a la il·lustració i pot dir allò tan trinxat que ningú és profeta a la seva terra. Treballa més per a mitjans i empreses de fora que aquí. Però no és per caprici, sinó per sobreviure. Assegura que els mitjans internacionals li paguen cinc vegades més per una il·lustració que la premsa nacional. Els seus dibuixos s’inclouen en pàgines i portades de diaris com The New York Times, La Repubblica, Le Monde o The Times. A més ha treballat per a empreses com Apple, American Express o Adobe.

María Corte forma part d’una generació d’il·lustradors, molts d’ells alumnes de la Massana, que pinten molt per a empreses i editorials estrangeres. “És una qüestió de tradició de la il·lustració”, assegura, i manté que hi ha països on aquesta expressió artística està molt més valorada i, per tant, més ben pagada, com poden ser els Estats Units, França, Itàlia o el Japó.

Dibuix de Maria Corte.
Dibuix de Maria Corte.

“Una va creant el seu llenguatge sense adonar-se’n”, afirma. Qui sí que en té constància és la gran xarxa. De fet, el seu Instagram és com el seu portfoli. A més de compartir-hi les seves feines, també s’hi deixa anar. L’últim treball més personal que hi ha publicat és un alfabet eròtic, on fuig de dones primes i esveltes per mostrar cossos femenins gegantins, “amb cames grosses, que pesen i ocupen l’espai, mentre mostren la seva sexualitat i en gaudeixen”, detalla. No és l'única il·lustradora que s'ha decidit a reivindicar el plaer sexual femení sense subterfugis, també ho fan Lyona o Paula Bonet.

“L’erotisme sempre m’ha interessat i els nus masculins i femenins són un tema recurrent al llarg de la història de l’art”, explica. No comparteix la tendència de fer dones estilitzades i d’anatomia impossible, que beu del figurinisme de fa dècades. “A Barcelona hi ha una escola que fem coses semblants”, reivindica. Encara que els darrers temps només treballa en digital, assegura que té ganes de tornar a embrutar-se les mans. Potser aquest cartell de la Mercè li dona l’oportunitat de fer-ho per a algun encàrrec local. Reconeix que és una satisfacció treballar a casa.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ