Selecciona Edició
Connecta’t
COLUMNE i

Els músics són de vida

El gran secret dels intèrprets espanyols: l'important és el menjar

Els tres integrants de Sidonie.
Els tres integrants de Sidonie.

El reportatge de gira és un subgènere que ha prosperat en el periodisme musical. L'hi devem als Rolling Stones. A partir del 1969, Mick Jagger i companyia van decidir que els tours serien la seva activitat central, tant en l'àmbit econòmic com en el simbòlic. Van saber vendre-ho amb un esquer irresistible: les targetes laminades d'accés total, que permetien que els periodistes coneguessin camerinos i festes fins a la matinada.

El combustible de les gires combinava sexe, drogues i rock ‘n’ roll (aquest últim ingredient s'ha d'entendre com a excés, desmesura, gamberrada: Keith Richards i Bobby Keys llançant un televisor per la finestra d'un hotel). Prou carnassa per a llibres pioners com Viajando con los Rolling Stones (Anagrama), de Robert Greenfield. No cal afegir que, amb el temps, Jagger acabaria restringint la lliure circulació dels convidats: Cocksucker blues, el documental del fotògraf Robert Frank, mostrava escenes que ni tan sols els Stones podien disculpar.

Puc entendre aquesta prudència, esclar. Encara que això no m'impedeix sospirar quan em trobo amb Roadieadvisor (Reservoir Books), de Laura Ramos. El retrat de les gires de cinc noms de capçalera de l'indie nacional: Love of Lesbian, Lori Meyers, Sidonie, Vetusta Morla, León Benavente. Però, atenció, res de sexe, drogues o rock ‘n’ roll: la màxima il·legalitat és fumar-se un cigarro al backstage. Aquí domina el terreny gastronòmic i hem de suposar que aquesta passió pel menjar anul·la vicis anteriors. Que hi devien ser: l'autora es vanta de “censurar” (ella mateixa utilitza la paraula) anècdotes inconvenients. I això que la seva principal font d'informació prové dels tour managers; excepte en el cas de Vetusta, que ja són a un nivell que els permet tenir un production manager, que no viatja amb el grup. Anem aprenent aquest escalafó, que comença amb els road managers.

El mecanisme que transforma unes bèsties del rock en foodies (una altra expressió de les preferides de l'autora) s'explica en termes místics: un bon àpat ofereix una connexió amb la bellesa del món que pot ser tan impactant com un concert triomfal, asseguren. Parlem d'una experiència sensorial que, òbviament, no és exclusiva dels músics indies. El 1996, el cantautor Víctor Manuel va publicar Diario de ruta, crònica de la gira que va fer amb Ana Belén, Miguel Ríos i Joan Manuel Serrat. L'espectacle es deia El gusto es nuestro, tot i que alguns col·legues ressentits el van rebatejar com Els quatre genets de l'Apocalipsi, ja que van arrasar amb el mercat del directe aquell estiu.

El que és extraordinari de Diario de ruta: al text no hi trobaves referències sonores, com si escoltar música fos cosa de quatre excèntrics. Per contra, es detallaven les visites a restaurants, sota la direcció de Serrat. Buscaven fins i tot un sant grial que si no recordo malament eren les espines de peix fregides (i, advertia Víctor, no us ho prengueu de broma si no heu provat una delícia com aquesta).

El món exterior, inclosa la música aliena, sí que apareix a Roadieadvisor. Els principals protagonistes són els citats road managers, veterans de la carretera graduats en les virtuts de la paciència, l'autocontrol, la psicologia. Saben reconèixer el que anomenen “el tarannà de músic”, quan els artistes obliden les minúcies de la vida quotidiana per convertir-se en criatures angelicals, centrades en la creació: “A mi, que em portin al proper escenari”. Ajuda, esclar, que els cinc grups analitzats pertanyin al contingent dels assenyats; un es pregunta si el llibre tindria més ganxo si hi haguessin inclòs Nacho Vegas, que hi surt esmentat constantment.

No hi ha èpica a Roadieadvisor, ni tan sols quan alguns dels grups van de gira pel perillós Mèxic. El que tenim aquí és un recull d'advertiments a l'hora de conviure en furgonetes i sleepers (autobusos amb llits). Més aviat una guia detallada de 50 restaurants aptes per a gent sibarita i precipitada. Una Michelin resumida per a músics i melòmans, amb Laura Ramos com a Khaleesi, mare de gent de vida.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >