Selecciona Edició
Connecta’t
L'ESCRITA OPINIÓ i

Ferrant Palaus

Podem fer que les coses perdin el caràcter pràctic i mantinguin, només, la referència a una obertura del món

Portada del disc 'Blanc', de Ferran Palau.
Portada del disc 'Blanc', de Ferran Palau.

De camí cap a una actuació, amb en Nico Roig, escoltàvem el darrer disc de Ferran Palau, Blanc (Halley Records, 2018), i vam palesar un fenomen que ens passa a tots dos amb les lletres d’aquelles cançons: sabem que parla d’alguna cosa que entenem però no sabem exactament què és.

Analitzant aquesta curiosa comprensió il·lusòria del que diu l’artista, aquest marc conceptual on les paraules porten a un estrany copsar sense veure clar, pensava en aquest valor quimèric del llenguatge que pot deslligar-se, fins a cert punt, de la realitat i constatava una qualitat singular i, segurament, intencionada del verb de Ferran Palau: l’atemporalitat.

Palau no utilitza quasi cap concepte que ens obligui a situar-nos en la més estricta contemporaneïtat (les paraules més modernes que gasta són tren i naftalina) i ho fa gràcies a un lèxic vegetal (flors i plantes), animal (cavalls i grills) o mineral (granit), parlant dels astres i el seu curs (sol, lluna, matinada, nit), dels espais de la vida corrent (casa, cuina), de les parts del cos (llavis, ulls), dels gestos i actituds humans més bàsics (escoltar, mirar, seure, caminar...) o d’idees abstractes (innocència, estimar, fe). Té l’estranya virtut de situar-nos en un ara i un aquí que poden ser qualsevol moment i qualsevol lloc, i alhora humanitzar-ho sense nebuloses ni opacitats.

És a dir, té tanta consciència de la historicitat dels conceptes que ha girat completament la truita: no juga a ser actual o a parlar per a la gent d’ara amb un llenguatge que pertanyi a una certa experiència del món, sinó que busca la manera d’anar als significats ideals i eterns. I no crec que ho faci amb una pretensió de perdurabilitat, sinó precisament per ser més present, conscient que, precisament, les paraules estan lligades a aquesta temporalitat i fins i tot un rierol ja no és el mateix ara que l’any 2012.

Palau cerca el fet artístic a través d’aquesta vaguetat inconcreta i alhora quotidiana, deslligant la llengua del seu aspecte més merament funcional o pragmàtic.

La llengua, de fet, no és només una eina de comunicació, és una eina d’expressió, i per això obviar completament el sistema de remissions entre els objectes d’ús, deixar de mostrar-ne les possibilitats en tant que utilitaris, i buscar el “significat còsmic” (com diria Mircea Eliade), la posició de l’objecte en el marc d’una concepció en la qual la vida humana assumeix un valor i un significat, és l’acte artístic per antonomàsia.

Podem fer que les coses perdin el caràcter pràctic i mantinguin, només, la referència a una obertura del món, i que, així, la potència de la bellesa, de la pura expressivitat, basteixi l’estructura que subjecti el coneixement: anar ferrant palaus.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >