Selecciona Edició
Connecta’t
MARGINALIA OPINIÓ i

L’educació automàtica

Ja no hi ha la disciplina amb què un alumne s’ha de sotmetre a l’estudi

Medalla commemorativa en bronze de Vittorino da Feltre.
Medalla commemorativa en bronze de Vittorino da Feltre.

No es pot negar que les noves tecnologies posseeixen moltes virtuts, que quasi tothom coneix o ha experimentat. Però tenen inconvenients: de la mateixa manera que la icona principal de les noves tècniques, l’ordinador, engresca joves i grans a la distracció, el divertiment i la trivialitat, així mateix sembla que els fundadors de moltes d’aquestes novetats visquin en un món de fantasia i d’il·lusió permanents, igual com la famosa Heidi dels Alps suïssos o el Peter Pan de Barrie. Tenen enginyers possiblement molt seriosos treballant per fer el que se’ls demani, però els amos tenen una tendència preocupant a imaginar deports i joglaries.

Ara, per exemple, Zuckerberg —que vol dir “muntanya de sucre”— i la seva esposa, Priscilla Chan, han començat a difondre (llegiu “vendre”) als centres educatius dels Estats Units una sèrie de programes anomenats “pedagògics” que consisteixen a passar-se hores davant la pantalla ordinadora per aprendre-hi no se sap ben bé què, sense ordre ni concert, tot prescindint —això és un estalvi— de la figura i la presència física dels professors, els quals assisteixen (és un dir) els pobres estudiants un cop a la setmana. (Vegeu EL PAÍS, 30 de juny de 2019, pàg. 32.)

L’experiment no ha durat gaire i va pel camí d’un fracàs estrepitós: molts alumnes, també els seus pares, han elevat queixes perquè els estudiants amb prou feines avancen en les lliçons a manca del procediment de preguntes i respostes entre alumnes i professors. Ja sabíem que l’educació, als Estats Units, es troba sota mínims des de fa decennis; i no passarà gaire temps que els països europeus que no vigilin —ho fan sobretot els països del nord— acabaran igualment amb un panorama educatiu miseriós i sòrdid.

L’educació ha estat sempre, per definició, la conducció més o menys amable dels éssers encara no formats cap a un quadre de costums i unes possibilitats de discerniment que fan possible una relativa constitució de la benentesa social i la capacitat de sortir-se de tots els paranys i les complicacions que porta la vida. A l’inici, no hi havia més educació que la dels pares; després, a l’Orient, va arribar la dels mestres religiosos —encara passa entre els jueus, per als quals rabí i mestre són una sola cosa—, i, finalment, va venir l’educació pública, de vegades més laica —a Grècia i Roma—, de vegades amb predomini eclesiàstic, com va passar a l’edat mitjana europea... i encara passa a certes institucions espanyoles.

Però si hi ha una constant en tota la història de l’educació, aquesta és, ras i curt, la transmissió dels coneixements i dels valors que té una persona a unes personetes que encara no els tenen. L’edat de l’humanisme ho va tenir molt clar, com es llegeix en els tractats sobre educació de Vittorino da Feltre, Vergerius (De ingenuis moribus), Leonardo Bruni (De studiis et literis), de Battista Guarino (De ordine docendi et studendi), o dels més moderns Lluís Vives i Erasme: cal ensenyar pensant en la futura vida activa dels estudiants, cal ensenyar matemàtiques i coses d’aquelles que anomenem “pràctiques”, cal fer deport sense exagerar, les noies també han d’anar a l’escola, i moltes altres comeses. Ara bé: als segles XV i XVI hi havia un consens general —fins i tot entre laics i eclesiàstics— en això: l’ideal de l’educació és la perfecció dels homes com a futurs ciutadans de la república. Per això va quedar clar, llavors i també en les propostes educatives dels il·lustrats, també segons els grans reformadors de l’educació a Alemanya, com Humboldt i Pestalozzi, que l’element més important per aconseguir el propòsit que hem dit es trobava en dos elements que s’articulen entre si: el domini de la paraula —així, en abstracte—, i, per ell mateix, la capacitat de dialogar amb l’altre i amb els altres. Per a tal fi, no van trobar eines més eficaces que aquestes dues: la lectura i comentari dels clàssics, i el diàleg permanent entre el professor i l’alumne; així ho definia William H. Woodward, oxfordià i autor d’un llibre impagable: Vittorino da Feltre and other Humanist Educators (Cambridge, 1897; es pot comprar a Iberlibro.com), glosant la doctrina de Guarino.

I l’última cosa, igualment desapareguda: la disciplina i el sentit de la responsabilitat amb què un alumne ha de sotmetre’s a l’estudi. Això ho deia Piccolomini, que va arribar a Papa, rebentant avant la lettre les doctrines anàrquiques de Rousseau i de John Dewey, que per cert tornen a presidir determinats corrents de la pedagogia actual: Natura sine disciplina caeca: per moltes aptituds amb què es neixi, no s’arriba enlloc si no s’hi posa una mica o molt d’esforç. Aquesta és una altra premissa que ha desaparegut de l’ideari de l’ensenyament. Per això va ser una insensatesa fora del comú que Zuckerberg i la seva dona inventessin un mètode pedagògic en què la llengua importa poc, no hi ha diàleg, no hi ha professor i, en comptes de disciplina, hi ha un esbarjo alegroi i pueril que durarà tota la vida. És la fal·làcia de suposar que, si els ordinadors entusiasmen els nens, llavors els hem de fer servir com a instrument didàctic.

Els temps canvien, direu. Llavors recordaré el dictum de Diderot: “Tot allò que té a veure amb l’educació pública no té res de variable, res que depengui essencialment de les circumstàncies. El fi de l’educació sempre serà el mateix, en qualsevol segle: formar homes virtuosos i il·lustrats”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >