Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Converses polítiques amb la meva torradora

Si les llengües serveixen per entendre’ns faríem un pèssim servei a la nostra si la utilitzéssim per no entendre'ns, és a dir, per barallar-nos i enfrontar-nos

Rosalía, en el vídeo de la seva cançó en català.
Rosalía, en el vídeo de la seva cançó en català.

Jo també vull parlar en català amb la meva torradora, què volen que els digui. Però l'últim que se m'acudiria és convertir-me en seguidor de Puigdemont pel sol fet de voler fer amb la meva torradora el que de ben segur faran en el futur els parlants de moltes llengües que ja tenen el programari necessari perquè els seus electrodomèstics els entenguin.

Si jo vull parlar en català amb la meva torradora és perquè les llengües serveixen per comunicar-se, de manera que es fa ben difícil per a qui tota la vida s'ha comunicat en la mateixa llengua amb els seus, des dels avis fins als nets, que ara hagi de limitar-se a parlar en anglès o en castellà amb la torradora. Jo em conformaria que pogués parlar-li en català, encara que ella fes com alguns dels meus parents i amics castellanoparlants també de tota la vida, que és parlar-me en castellà com a resposta. O és que potser no parlaran també els electrodomèstics? Fins i tot es podria donar el cas, per la meva banda m'ha succeït moltes vegades, que vagi canviant de llengua en una mateixa conversa amb una o diverses persones i desconec els motius pels quals no hauria de poder fer-ho amb la meva torradora.

No és fàcil establir les causes per les quals la meva torradora no podrà ni tan sols entendre el català. Hi ha qui pensa que la culpa sencera és de la llengua castellana i dels seus parlants a Catalunya. Alguns ho atribueixen precisament al bilingüisme, encara que precisament jo penso exactament el contrari: si la meva torradora fos bilingüe no hi hauria problema. I hi ha qui va encara més lluny i considera que en la causa que se li suposa del deficient estat de la llengua es troba la solució: sense un Estat propi independent, separat d'Espanya i enèrgic en la seva acció de govern, disposat a imposar sense contemplacions les seves polítiques lingüístiques, a les persones i a les torradores, no hi haurà normalitat per a la llengua catalana.

Ja sé que la recerca d'arguments a favor de la independència és part de la teologia laica de la Catalunya contemporània, i si cal es pot recórrer fins i tot a les andròmines domèstiques, com s'ha fet amb tantes i tantes coses, de vegades més enllà dels límits de la imaginació, la raó, la veritat i fins i tot els drets dels ciutadans. Però en aquest punt vull interrompre les meves converses polítiques amb la meva torradora per dir-li, a tots els electrodomèstics i a tots els que em llegeixin, que la defensa de la llengua que hom va aprendre a casa i considera com a pròpia també té els seus límits.

La llengua catalana, com totes les llengües, viu en la mesura que la fan viure els qui la utilitzen, i especialment els que fabriquen amb aquesta llengua artefactes lingüístics de qualitat que la dignifiquen i la difonen

Els bons fins no haurien de justificar qualsevol mitjà, com posar en perill una cosa tan cabdal com la convivència, és a dir, el respecte, l'educació i la consideració amb les persones, no amb les torradores. Si les llengües serveixen per entendre’ns faríem un pèssim servei a la nostra si la utilitzéssim per no entendre'ns, és a dir, per barallar-nos, enfrontar-nos i separar-nos en dues comunitats lingüístiques, cadascuna amb la seva torradora, que no es parlen les unes entre les altres a la mateixa ciutat i al mateix país, o territori com ara se l'anomena. Seria pitjor si utilitzéssim la llengua, la promoció i la defensa d’aquesta, com a instrument per a un projecte polític com és la secessió de Catalunya. Encara que alguns creguin que el futur de la llengua està en perill precisament perquè Catalunya no és independent, també hi ha raons per creure el contrari, que la politització de la llengua i l'hostilitat que aixeca aquest projecte polític unilateral és un dels més grans perills que hi recau a sobre. Ningú té dret a apropiar-se de la llengua i de la cultura catalanes, ni tan sols els que es consideren els catalans més purs, perfectes i sacrificats.

El declinisme lingüístic a què són tan aficionats molts d'aquests dogmàtics és una ideologia defensiva i autojustificatòria, que pretén endossar la responsabilitat dels propis mals i de les pròpies impotències a un enemic, sigui un Estat o sigui fins i tot el mercat, desqualificat com artefacte del liberalisme, aquest dimoni que Vladímir Putin dóna per obsolet. La llengua catalana, com totes les llengües, viu en la mesura que la fan viure els qui la utilitzen, i especialment els que fabriquen amb aquesta llengua artefactes lingüístics de qualitat que la dignifiquen i la difonen. Ha fet més per la llengua catalana Rosalía amb la seva rumba que els milers d’indignats independentistes monolingüistes amb els seus laments.

Perquè la torradora em parli català cal molta feina. Cal crear el programari, cal convèncer les empreses, cal aixecar les traves administratives i legals que puguin aparèixer, i això no pot fer-se amb l'estratègia de l'enuig, les males cares i la culpabilització dels castellanoparlants. Menys encara endossant la solució dels problemes a posar cap per avall un Estat constitucional i democràtic, trencant amb la legalitat, impugnant les institucions europees i pretenent que la independència, la república o els somnis dels mals seductors del procés unilateral, seran els que convenceran la meva torradora perquè parli català.

A més a més de queixar-se i de doldre’s, per la mida escassa de la comunitat parlant, per la potència global de l'espanyol o castellà, per l'obligació democràtica de defensar els drets civils de tothom per igual, la pregunta que haurien de fer-se els ofesos és molt senzilla: I tu, què fas per la llengua catalana?

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ