Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Molta demagògia, poca autoritat

Com pot Sánchez articular el retrobament si no té projecte propi per a Catalunya fins al punt que manté en suspens la investidura pensant a demanar ajuda a la dreta si ve el llop?

El president del Parlament de Catalunya, Roger Torrent, al Fórum Europa, a Madrid, aquest dijous.
El president del Parlament de Catalunya, Roger Torrent, al Fórum Europa, a Madrid, aquest dijous. efe

El president Torra posa sempre el referèndum d’autodeterminació per davant quan insta el Govern espanyol a negociar. És una proposta retòrica. El Govern només pot dir que no. No busca punts de trobada, sinó que marca un perímetre inassumible per l’altra part. Alguns en diran populisme. En termes clàssics és pertinent parlar de demagògia: “Degeneració de la democràcia que consisteix en el fet que els polítics, mitjançant concessions i afalacs als sentiments elementals dels ciutadans, intenten aconseguir o mantenir el poder”, diu el diccionari. És lògic que l’independentisme mantingui com a horitzó estratègic el seu programa de màxims. Però plantejar l’autodeterminació com a condició prèvia per recuperar les vies polítiques de solució del problema només es pot entendre com un gest demagògic adreçat a una part dels seus i una negativa a qualsevol forma de negociació real, quan és obvi que l’independentisme no té la força necessària perquè l’altra part es vegi forçada a acceptar condicions prèvies d’aquesta magnitud. Les propostes de Torra es mouen en el limitat espai de l’autocomplaença com a via d’escapament de la impotència. I això porta inevitablement a l’estancament.

El president del Parlament, Roger Torrent, ha abaixat el pistó en una conferència a Madrid. Demana un pacte de claredat: establir les condicions sota les quals algun tipus de referèndum seria possible. Inspirat, evidentment, en el cas del Quebec que reapareix cíclicament en el debat català. Torrent reconeix que la unilateralitat és impossible i col·loca el referèndum en un final llunyà, no al principi. Adverteix que la seva proposta “no portarà canvis immediats però aportarà llum al conflicte”. Les propostes que venen d’Esquerra generen desconfiança perquè, tot i que les paraules dels seus líders tendeixen a ser conciliadores, a l’hora de la veritat s’imposa massa sovint l’enrenou. Ho vam veure, per exemple, l’octubre del 2017, quan se’n va anar en orris l’intent de Puigdemont de convocar eleccions abans de la declaració retòrica d’independència. Hi ha qui ho atribueix a la manera de ser d’un partit que, per una certa indefinició ideològica, antecedent de la moda actual de proclamar-se de dretes i d’esquerres alhora, en moments decisius es deixa arrossegar per l’impuls patrioter, tot i els intents, com el del mateix Torrent dijous, de laïcitzar el partit.

A poc a poc, l’independentisme va baixant esglaons, però a l’altra banda ningú vol pujar-ne per retrobar-se. En comptes de prendre, per fi, alguna iniciativa política, es deixa que el temps passi, entre el soroll de la dreta i l’immobilisme de Pedro Sánchez, a l’espera de la sentència del judici. És desmoralitzador que, sense ni tan sols prendre en consideració el canvi de to que Torrent aportava –i que va fer que Junts per Catalunya sortís de seguida a desmarcar-se’n–, el Govern li donés una resposta automàtica en la veu del ministre d’Afers Exteriors: “No hi ha cap possibilitat que aquesta consulta es faci”. Però el més preocupant és que, el mateix dijous, Pedro Sánchez va donar a entendre que la seva negativa a un Govern de coalició amb Podem es basa en les seves diferències sobre la qüestió catalana.

Les propostes de Torra es mouen en l’espai d’autocomplaença com a via d’escapament de la impotència

Una vegada més es confirma que Catalunya no pot trencar Espanya, però sí que té capacitat per desestabilitzar-la. I, per tant, és també una forma de demagògia negar-se a afrontar aquest problema políticament per por de la reacció del poble. I aquí és on està atrapat Pedro Sánchez, encallat en la investidura perquè se sent psicològicament lligat al PP i a Ciutadans per la qüestió catalana. Qualsevol dirigent polític responsable sap que cal trobar una manera de canalitzar la situació per la via política. I no en termes de victòria i de derrota, com ho plantegen alguns. S’han de crear espais per a l’entesa en un moment en què hi ha un impuls de fons en la societat que apunta en aquesta direcció. Però per fer-ho es necessiten, a tots dos bàndols, dirigents amb autoritat. És a dir, capaços de prendre decisions que frustraran els seus. I sabent, a més, que els demagogs d’una i altra banda buscaran l’enrenou.

El PSOE hauria de ser la peça articular d’aquest retrobament. Però com pot ser-ho si Pedro Sánchez no té projecte polític propi per a Catalunya fins al punt que manté en suspens la investidura pensant a demanar ajuda a la drets si ve el llop?

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ