Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Volar amunt, volar ras

En tres dies hem vist com es resolien les negociacions al nivell més alt de l’edifici comunitari. Al contrari que aquí

Ursula von der Leyen, el passat 3 de juliol al Parlament d'Estrasburg.
Ursula von der Leyen, el passat 3 de juliol al Parlament d'Estrasburg. AP Photo

La política de vegades és avorrida, per saturació dels discursos d’uns i altres, per falta d’una cosa que li és inherent, la incertesa. Però de vegades l’actualitat transcorre per plans paral·lels, podem identificar moments de vol alt i acceleració dels temps, i altres moments paral·lels de vol ras, amb ritmes tan previsibles i lents que farien avorrir un musclo.

Exemple del primer: en tres dies hem vist com es resolien les negociacions al nivell més alt de l’edifici comunitari. En la recent cimera de la Unió Europea, en dos dies i mig el problema que semblava insoluble s’ha resolt, això sí, amb xerpes (assessors dels líders), molt de cafè i poques hores de son. De fet, ara sabem que el famós bloqueig al candidat Timmermans es devia al bloqueig intern del grup conservador del Parlament Europeu, el famós “grup de Visegrad” (Txèquia, Eslovàquia, Polònia i Hongria), que de les presses inicials per entrar a la UE, ara fa 15 anys, han esdevingut els països més antieuropeus del Club. Per tant, el mes de juny s’acabava amb una mena de carreró sense sortida. Però no: es tornen a asseure plegats els que compten (i això ara inclou Espanya) i en poques hores ho acorden tot, perquè la Sra. Merkel ordena elevar el vol, entenem que envia els de Visegrad a pastar fang, i al final tenim un pòquer d’asos: el liberal belga Michel a la presidència del Consell; la ministra de Defensa d’Alemanya, Von der Leyen, a la presidència de la Comissió; Josep Borrell com l’alt representant de la Política Exterior de la Unió, i ja posats, fins i tot afegeixen Christine Lagarde a la presidència del Banc Central Europeu (cosa que es pensava que trigaria molt a resoldre’s, no era fàcil substituir el Sr. Draghi). Per si això fos poca cosa, paritat: dos homes i dues dones. I els envits no eren menors, al contrari, eren de tal magnitud que això ha estat un incentiu perquè polítics de vol alt i llums llargs es prenguessin seriosament el fet que els ciutadans de la Unió no es mereixien l’espectacle del bloqueig anterior. Per tant, quan el repte és important, vol alt i llums llargs.

A l’inrevés que aquí (Espanya i Catalunya): llums curts i vol arran de terra. Hi ha de tot a l’hora de triar exemples. Tres eleccions generals (Congrés i Senat) en quatre anys; en seran quatre si no hi ha investidura. Línies vermelles per donar i per vendre, i molta hemeroteca perquè diversos polítics vegin com han dit una cosa i la contrària, i que han fet una altra cosa i la contrària. Com que a més de 20 ajuntaments catalans s’han constituït pactes entre ERC i el PSC (cosa que hauria de ser normalíssim), com que una germana del Sr. Torra treu un quadre (o foto) del seu germà perquè no vegi “una cosa així”, com ara que els regidors electes debatin legítimament diverses aliances possibles. Això últim ja va tenir un toc de “política vudú”.

Hem vist un Sr. Canadell dient impertinències lingüístiques ignorant que a Catalunya hi ha dues llengües cooficials, i que no és veritat que “un país, una llengua”. Coneix el Sr. Canadell algú que parli belga, suís o canadenc? I, sobretot, hem vist el dia de la inauguració del nou Parlament Europeu diverses faltes de sentit institucional: una, de considerables proporcions, força eurodiputats antieuropeus, brexiters i altres variants girant l’esquena a l’himne oficial de la UE; i una altra, molt marginal, un diputat del Sinn Féin i una diputada del mateix grup interrompent el president de la Cambra i mostrant una foto de Puigdemont.

Ens queda el vol més ras de tots, dit amb tot el respecte cap als pacients 10.000 manifestants que van anar a Estrasburg a donar suport a Puigdemont. Confirmat per activa i per passiva que Puigdemont i Comín no eren eurodiputats i no entrarien al Parlament de la UE, tot i la densa classe teòrica que el seu advocat va infligir una vegada més als periodistes presents, afegint que els dos fugits eren a pocs metres del Parlament (després hem sabut que eren a l’altra banda de la frontera, en territori alemany), dimarts Puigdemont assenyalava que aquesta UE “no ens interessa”. Ens caldria un altre Cervantes per narrar amb talent aquestes gestes dels nous Quixot i Sancho. Tremola, Unió.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ