Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

La ciutat interrompuda

Julià Guillamon traça la guerra de somnis de l’urbs contemporània a través de la literatura de Barcelona

Un grup de turistes passeja pel centre de Barcelona.
Un grup de turistes passeja pel centre de Barcelona.

Aquest és un títol, La ciutat interrompuda, que és alhora un llibre i un dels conceptes que millor il·luminen la ciutat contemporània: les institucions públiques s’han apropiat de la imatge urbana i la seva publicitat pletòrica ens mena pels carrers com somnàmbuls. El que s’ha interromput és la vivència de la ciutat en tant que experiència inherent a cada persona i a les comunitats variades i plurals que la poblen en barris distints de personalitat pròpia.

El llibre de Julià Guillamon (Anagrama, ara també amb edició en castellà) va traçar el diagnòstic d’aquesta interrupció tot just començar el segle –en una primera publicació que es reedita molt ampliada– amb una perspectiva insòlita en els estudis urbans: a través de la literatura de la ciutat de Barcelona des dels anys setanta, en català i en castellà. No feia gaire de l’any olímpic i les transformacions de la ciutat però no s’albirava encara el que s’anomenaria Fòrum de les Cultures del 2004, aquella gran decepció en tants aspectes culturals. El llibre va ser xocant. Encara ho és.

Posa un mirall davant dels actors culturals: escriptors, dissenyadors, narradors de còmic, arquitectes, urbanistes, publicitaris i, en sordina, els gestors culturals que no paren d’augmentar des de llavors. Documenta i avalua la seva reacció creativa, sobretot en novel·la, davant la interrupció de la Barcelona dels setanta i la seva transformació en “la millor botiga del món” i, avui, en la ciutat turística que es carrega barris sencers i que, com deia Sisa en una de les tantes cançons profètiques seves, ha tancat la Rambla als barcelonins.

Insisteixo que l’exploració clínica i el diagnòstic de Guillamon a través de la literatura i altres arts narratives valen per a qualsevol ciutat. Aquest és el seu valor essencial per més que es tendeixi a veure’l com un ornament més en honor de la capital catalana, escenari de tantíssimes novel·les. D’acord, sí. Però avui tenen novel·les i dissenyadors i publicistes totes les ciutats. D’allò que permet parlar aquest ingent treball d’antropologia cultural és de si les ciutats continuen vives o no: com hi interactuen els habitants?, com són els carrers?, quines possibilitats ofereixen als habitants de frustrar els plans dels dirigents urbans, per exemple el turisme aclaparador?

Vaig anar l’altre dia a la presentació de la nova edició del llibre, hi vaig poques vegades, a aquests actes, i estava molt enfeinada amb el final de curs, les notes i demés, però volia acompanyar aquesta reedició. El llibre es complementa ara amb una segona part, “El gran novel·loide sobre Barcelona”, que ja no és tant un assaig analític com un mapa d’obres literàries publicades des del 2001. El que em va sorprendre més dels parlaments i converses va ser la volença per la contracultura dels setanta, aquell mite canalla. Nostàlgia de la nostàlgia, vaig pensar. No ho sé, tal vegada és que com que hi corria no em vaig deixar encantar per les veus i els crits no sempre audaços ni plurals dels nois en flor i sense flor de la contracultura i el seu esquizo imaginari mascle.

Més incisiu és i més portes de la percepció obre el capítol dedicat a “la guerra dels somnis”. Guillamon expandeix la idea de l’etnògraf Marc Augé per plantejar que la visió de la ciutat moderna ha canviat de mans creadores: els mediadors –els narradors que en les cultures tradicionals interpretaven els somnis— són en el món contemporani el cine i la tele. “La ficció contamina la vida i crea una il·lusió verdadera, una al·lucinació que arriba a confondre’s amb la realitat. El paper del mediador ha desaparegut. La narració, que permetia passar de la visió individual a l’objecte social, ha estat substituïda per les imatges, i aquesta substitució ha provocat un bloqueig ritual i un dèficit simbòlic.” La guerra dels somnis és, així, entre paraula escrita i paraula audiovisual. I el dèficit de les nostres ciutats es troba sens dubte en el cine i la televisió: no hi ha manera que afrontin la Barcelona d’avui tret que ho facin en el seu mirall més negre, com en els documentals Ciutat morta (Xavier Artigas i Xapo Ortega, 2013) i City for sale (Laura Álvarez, 2018) que, gràcies als festivals i les xarxes, arriben avui a un públic més ampli que el que va tenir en el seu dia el de Joaquim Jordà De nens (2003) sobre el Raval.

El més calent és a l’aigüera, doncs. Si entens una ciutat vol dir que és morta, va argumentar amb proverbial lucidesa Jane Jacobs, l’analista urbana que també viu en les pàgines d’aquest llibre que us recomano de veres.

Mercè Ibarz és escriptora i professora de la UPF.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ