_
_
_
_
_
Brou de llengua
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Contra el liberalisme lingüístic, polítiques públiques

El català no podrà sobreviure sense la implicació dels parlants i unes mesures de foment més audaces

Fotograma del programa de TV3 'Llenguaferits'.
Fotograma del programa de TV3 'Llenguaferits'.

Diumenge passat, al programa 30 minuts de TV3 es va emetre el documental Llenguaferits, una panoràmica de la situació actual de la llengua catalana de la mà d’alguns divulgadors, escriptors i altres usuaris destacats, com ara l’activista a les xarxes Àlex Hinojo, que mercès al seu impossible diàleg amb la torradora i a la crítica banalitzadora que n’han fet els corifeus de l’hispanomonilingüisme ha posat l’accent en l’escassa presència del català amb relació a les noves tecnologies, la intel·ligència artificial i l’internet de les coses. Digue’n Siri en lloc de torradora, i potser ho entendràs.

El programa versava en essència sobre la pèrdua de presència del català al carrer, i sobretot al pati de les escoles, amb un pròleg i un epíleg situats, respectivament, a la Catalunya del Nord i a Alacant, és a dir, en territoris on el català ja ha estat substituït, per tal que tinguem present quin és el destí que ens espera si no s’hi posa remei. Com una presència inefable. Diverses opinions autoritzades (Carme Junyent, Pau Vidal, Xavier Vila) alertaven sobre els processos de substitució i sobre les dificultats de subsistir quan comparteixes territori amb una llengua de la potència del castellà, però, més enllà d’això i del lament compartit (no hi havia opinions contràries a la inqüestionada substitució), no es plantejaven tampoc gaires iniciatives que permetessin pensar en un futur diferent de l’extinció.

Tampoc hi ajudava el testimoni del periodista i escriptor Víctor Amela —l’home que està segur que la seva literatura no és ben valorada fora de Catalunya a causa del seu origen català (no sé si això els passa a Marsé, Cercas i Vila-Matas, diria que no)—, que tot secundant el liberalisme lingüístic més destructiu sembla mostrar-se comprensiu amb un futur lúgubre senzillament perquè els parlants acaben fent servir la llengua que volen: “A Catalunya s’ha fet el que es podia fer, ben fet està, i hem de confiar en la riquesa de la societat, que parlarà el que vulgui parlar al final”. Ignora Amela, d’una banda, que les llengües mai no s’imposen perquè sí (“Siempre la lengua fue compañera del imperio”, deia Antonio de Nebrija el 1492), i de l’altra, que quan subsisteixen no ho fan mai tampoc perquè sí (i no cal anar gaire lluny per trobar l’exemple).

Però és clar que els usuaris no s’aturen i que, si bé la llengua concentra tots els auguris per deixar de ser, sembla que són els parlants els que no estan disposats que això passi. N’és un cas el del mateix Àlex Hinojo, com també ho és el dels nombrosos influïdors que fan servir el català i que desmenteixen la malaptesa d’Ada Colau, que en campanya va decidir emprar només l’espanyol per arribar presumptament més lluny. I sense esmentar els milers de nouvinguts que s’han afegit al català i que es lamenten que som els d’aquí els que no el fem servir ni els hi incorporem. Curiosament, els joves i els estrangers, els dos col·lectius sempre sospitosos d’accelerar la substitució lingüística, són els que, al documental, permeten obrir una finestra a l’esperança.

Veient el pensament d’Amela i la normalitat amb què tenim la desaparició coll avall (unes dècades, deien al programa) potser que al català anem pensant de cantar-li les absoltes. O, més aviat, el que ens cal és una mica més d’audàcia per superar un procés de normalització que té un sostre de vidre i que ha caducat per estancament. La setmana vinent, arran de la publicació de la nova edició de l’Enquesta d’Usos Lingüístic de la Població, disposarem de dades objectives suficients (o tan objectives com permet l’estadística) per tenir un retrat força més fidel que un documental de mitja hora. I, a partir d’aquí, valorar l’estat de salut real del català i plantejar quines són les mesures d’inversió pública necessàries per sostenir un artefacte que, més enllà d’un sistema de comunicació que els usuaris fan servir (si volen), representa un patrimoni individual, social i cultural de primer ordre. Com totes les llengües. Contra el liberalisme, polítiques públiques.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_