Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES CRÍTICA i

Les vetlles d’hivern del gran Gógol

La intimidatòria i feliç floració de la literatura russa prové d'una arrel doble: Aleksandr Puixkin i Nikolai Gógol

Gógol construeix històries que uns camperols s'expliquen al voltant del foc.
Gógol construeix històries que uns camperols s'expliquen al voltant del foc. AP

La intimidatòria i feliç floració de la literatura russa prové d’una arrel doble: Aleksandr Puixkin (1799-1837) i Nikolai Gógol (1809-1852). El primer va ser una força de la naturalesa que va obrir desenes de camins que la seva pròpia impaciència no li va permetre recórrer, un escriptor que va barrejar amb molta alegria (i, el que és més inusual, amb força èxit) gèneres i estils, i que va aconseguir una fita dificilíssima: demostrar als lectors russos que els seus assumptes quotidians eren tan susceptibles de convertir-se en material literari com les preocupacions polítiques i amoroses que succeïen a París o a Londres.

Les vetlles d’hivern del gran Gógol

VETLLES EN UN VEÏNAT DE DIKANKA

Nikolai Gógol

Traducció de Miquel Cabal

Males Herbes

338 pàgines 19 euros

El segon acostuma a presentar-se en els manuals de literatura com a deixeble de Puixkin, però potser és millor fer cas de la cèlebre frase que s’atribueix a Fiódor Dostoievski: “Tots els escriptors russos hem sortit de l’abric de Gógol”, i no escatimar el mèrit i l’abast de la seva influència. Gógol va descobrir el potencial literari d’una regió invisible: les vides i les il·lusions dels opacs funcionaris que deambulen pels escalafons de la laberíntica administració russa. Gógol proposa paràboles d’aparença còmica (un home al qual se li independitza el nas, un tripijoc amb serfs morts, l’individu que lluita per conservar un abric tan fet malbé que ja és gairebé un fantasma d’abric...) que s’endinsen en allò sinistre sense acabar de deixar anar el seu sentit, gairebé obligant-nos a rellegir-los una vegada i una altra amb fascinació creixent.

Però molt abans de descobrir els homes del subsol, i de preocupar-se pel destí de Rússia (que a la novel·la Ànimes mortes va imaginar com una diligència en forma de carabassa corrent descontrolada sobre camins fets malbé pels desnivells), Gógol va ser l’autor d’aquestes Vetlles en un veïnat de Dikanka que acaben d’aparèixer en català.

El jove escriptor va aprofitar el model del Decameró de Boccaccio o dels Contes de Canterbury de Chaucer per vincular una sèrie de relats localitzats en una petita població del camp ucraïnès. Els vilatans entretenen les llargues vetllades de l’estricte hivern reunits al mas de l’abellaire Panko (personatge inoblidable per l’empenta de caràcter que exhibeix en les seves dues intervencions), on competeixen a veure qui explica la millor història. Es tracta de relats senzills, extrets del folklore de la terra, que parlen de noces, retirs campestres, odis familiars i peticions de mà, en un espai on encara pul·lulen amb naturalitat les brui

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >