Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Inseguretat i emocionalisme a Barcelona

Fins a quin punt té credibilitat un polític que plora quan li passa el que en realitat està passant des de fa anys en una part de Catalunya que se sent desconnectada d’Espanya o que ha decidit destruir el sistema?

Manifestants protesten durant la investidura d'Ada Colau.
Manifestants protesten durant la investidura d'Ada Colau. Zumapress

A la Barcelona d’ara mateix se sumen dos emocionalismes, el de la franja més candorosa de l’independentisme i el del bonisme antisistema d’Ada Colau. Tots dos generen inseguretat, de la mateixa manera que els narcopisos, el top manta, la delinqüència sense papers, els MENA sense control, la pèrdua d’inversions, tants factors contribueixen a la inseguretat en zones de Barcelona. Com passa amb la inflació, els primers afectats per la inseguretat ciutadana són els barris habitats pels sectors socials amb menys capacitat adquisitiva. Al contrari de la premissa bonista d’Ada Colau, la crisi d’autoritat no és una psicosi de classe alta, sinó una angoixa de les classes amb menys ingressos. Per això el més progressista seria exercir l’autoritat legítima perquè –per exemple– la gent del Raval o de la Barceloneta no se sentin desemparats.

L’emocionalisme secessionista també afecta la seguretat, ja que fonamenta la seva acció de carrer en la fal·làcia que el poble està per sobre de la llei. Va passar en la presa de possessió de l’Ajuntament de Barcelona. Quan el nou Ajuntament va travessar la plaça de Sant Jaume per anar a saludar el president de la Generalitat, l’independentisme radical que donava per fet que l'alcalde seria el republicà Ernest Maragall va organitzar un escrache molt agressiu contra Ada Colau per haver pactat amb el PSC acceptant els vots que li oferia Manuel Valls sense contraprestació. La protesta ciutadana té les seves justificacions i els seus drets, però allò va ser un acte intens d’agitprop, impropi de la ciutat dels prodigis. Va ser una erupció de massa incivilitzada contra regidors triats per la ciutadania de Barcelona. Potser és encara més greu que circumstàncies d’aquesta naturalesa no generin una reacció ciutadana explícita. Tot s’hi val, tot és relatiu, ningú n’és responsable.

L’endemà, l’alcaldessa electa va a la ràdio i es posa a plorar quan recorda el que hauria d’haver estat una jornada gloriosa de proclamació d’un nou Ajuntament. Té tot el dret d’expressar els seus sentiments però és com si es pensés que, a ella, aquestes coses no li poden passar. Però la veritat és que, per a tot governant, aquests moments intolerables entren en la paga. Quanta gent hi havia a la plaça? Qui els havia convocat? En nom de què? Per a una alcaldessa que representa per definició tota la ciutat, les protestes tan acotades, per insultants que siguin, són el pa de cada dia. Però un comença coquetejant amb el dret a decidir i acaba sent vituperat, i gairebé sacsejat, per activistes que volen que l’alcalde Ernest Maragall proclami la república catalana independent des del balcó de l’Ajuntament. Aquestes coses només sorprenen els qui, com Ada Colau, creuen que són l’assot dels privilegiats, no saben dir que “no” en nom de la llei i pretenen que tothom els estimi. Sobre aquests impossibles s’ha construït el primer mandat d’Ada Colau, desastrós en tants aspectes. Els seus damnificats tenen més dret a plorar.

Certament, va ser un moment dur. Deia Colau: “M'han dit traïdora, botiflera, puta, de tot, a la plaça de Sant Jaume”. Els ha passat a la fiscal en cap i a Inés Arrimadas. De coses semblants qualifica la CUP els seus enemics. Aquest és el llenguatge dels CDR que Quim Torra animava perquè l’ajudessin a resistir-se a l’Estat de dret. Fins a quin punt té credibilitat un polític que plora quan li passa el que en realitat està passant des de fa anys en una part de Catalunya que se sent desconnectada d’Espanya o que ha decidit destruir el sistema? Una possible conclusió és que no es pot governar ni amb emocionalisme ni amb tarannà bonista. Es governa, segons la llei, pel bé comú d’una ciutat per naturalesa conflictiva i d’una heterogeneïtat cada vegada més difícil de cohesionar. Això és la política real.

Entre altres coses, consisteix a calcular per endavant el que passarà a la plaça de Sant Jaume, preveient els cordons de seguretat necessaris i deixant les reaccions emocionalistes en un calaix perquè del que es tracta és de governar. El fet de tornar a penjar el llaç groc a la façana del Consistori, estava decidit amb antelació o era una manera –d’altra banda ingènua– de dir a la multitud que en el fons el dret a decidir, no per ser una entelèquia, deixa de ser prioritari? Per descomptat, això contribuirà a una Barcelona més segura.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >